Amnistia a Catalunya Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’heroi de la retirada
No sé si fa falta ara algú que informi el costat espanyolista que «la guerra ha acabat». Però potser sí que cal menys fervor i més calma
La protesta de Ferraz multiplica la seva violència
L’expresident del TC, Pérez de los Cobos, considera l’amnistia com un «desafiament a l’ordre constitucional»
Durant els moments més intensos de tot el viscut des del 2017 pel procés, hi va haver algunes persones que van parlar sobre qye era necessari que en el costat independentista sorgís l’‘heroi de la retirada’, és a dir, aquell líder que reconduís els seus a una situació de pau sense victòria però amb dignitat. Aquestes persones pensaven que així acabaria tota l’agitació.
No va ser així. No van faltar oportunitats per concloure un procés que els seus protagonistes no sabien com acabar. Una autèntica obra de teatre sense el final que molts ciutadans sense càrrec anhelaven o temien –la independència de Catalunya– i en la qual els guionistes, exclusivament preocupats per guanyar les eleccions següents, no sabien com finalitzar. Hi va haver molts moments per a això i tots probablement raonables, dins de la seva lògica interna. Els independentistes van poder haver prescindit d’aprovar, en un ple per oblidar, la ‘llei de transitorietat’, sens dubte inconstitucional. Després de la seva aprovació, la Moncloa va poder haver impulsat la suspensió de l’autonomia via article 155 CE, però no ho va fer. Una vegada desbaratada pel Tribunal Constitucional l’estructura institucional del referèndum i convertit en una simple mobilització similar a una manifestació, la Generalitat va poder optar per no celebrar-lo. La Moncloa va poder haver evitat l’espectacle vergonyós de policies colpejant manifestants pacífics. El president va poder haver convocat eleccions aquella nit. El Rei va poder haver evitat el seu inopinat discurs del 3 d’octubre. Aquella mateixa nit, Puigdemont va poder haver convocat de nou eleccions. Es va poder haver prescindit d’una vergonyosa declaració d’independència suspesa al cap de pocs segons. Es van poder haver convocat eleccions finalment, però es va optar per fer una inútil i banal declaració d’independència. I en tot aquest marc, la Moncloa va poder haver mostrat més cintura política i pensar menys en recursos i querelles, però va optar per amagar-se rere l’Aranzadi.
No va arribar cap heroi de la retirada. Tot es va fer malament i es va generar una rastellera de processos judicials que amenacen de mantenir viva una conflictivitat que ja està sota mínims a Catalunya. La ciutadania ha vist com els polítics que els parlaven d’independència pacten ara amb els que van acusar de ser els repressors, i saben que ho continuaran fent. Actualment, es diria que la connexió emocional amb el procés només es manté durant algunes nits a les portes de Ferraz.
Notícies relacionadesIgual que es continua parlant amb insensata insistència de «cop d’Estat» per definir el que no va ser més que una mobilització pacífica amb expressions jurídiques frustrades, també de manera pacífica, pel BOE i el Tribunal Constitucional –no ho dic jo, ho va dir el Tribunal Suprem en la seva sentència–, ara es parla que concloure la derivada judicial del conflicte a través d’una llei d’amnistia suposa acabar amb la democràcia. Ho estan dient –gairebé exclusivament dins d’Espanya– tantes persones que respecto i fins i tot estimo, que arriben a fer-me dubtar. Ara bé, quan recordo que el parlament, com a representant del poble, és el poder originari de tots els altres –repassin Blackstone i Montesquieu, sisplau–, veig que aquest parlament pot legislar, si demostra una bona raó no arbitrària, per cancel·lar responsabilitats. I els jutges, inqüestionablement, han d’obeir la llei. Així ho preveu la Constitució. De fet, no aconsegueixo entendre per què un indult, que és individualitzat, es produeix després d’una sentència ferma i l’aprova un Govern –¡un Govern!–, no genera més escàndol que una llei aprovada per un parlament amb idèntica finalitat abans que es pronunciï un tribunal. Ha de ser perquè alguns dels que ara més protesten han consentit i fins i tot han aplaudit aquests indults que, a més, van ser extraordinàriament nombrosos, van perdonar delictes gravíssims de vegades per raons de fons molt qüestionables, i sens dubte van ser en la seva enorme majoria immotivats.
No sé si fa falta ara un heroi de la retirada que informi el costat espanyolista que «la guerra ha acabat». Però potser sí que cal menys fervor i més calma. I una cosa que no pot oblidar mai, almenys, un cristià: perdonar. Tot i que no vulgui el perdonat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
