Netanyahu el Petit
Mai passarà a la història com aquell Alexandre el Gran que va arribar fins als confins de l’Hindustan amb un llibre d’Aristòtil a la butxaca. Ho farà com un governant insignificant
L’octubre de fa 2.355 anys, Alexandre III de Macedònia va posar setge a la ciutat de Gaza. Una efemèride que coincideix amb l’assalt al que avui anomenem la Franja de Gaza per part de l’Exèrcit israelià. Per a Alexandre aquella batalla va ser el principi d’una imponent gesta militar i cultural. Va arrasar Gaza perquè era el camí més curt per arribar a Egipte. Mai va pretendre que la seva ocupació fos part d’una guerra del bé contra el mal com reivindica Benjamin Netanyahu. Mai es va erigir en líder d’un món civilitzat confrontat al món fosc. La guerra de civilitzacions és un invent més recent, relacionat amb les croades. Un ardit que Netanyahu ha desempolsegat per fer-nos creure que els seus soldats defensen no només Israel, sinó que ens defensen a tots nosaltres davant els bàrbars. Els palestins de Gaza i de Cisjordània, i per extensió tots els àrabs, malèficament associats a Hamàs.
Malgrat l’insofrible dels gairebé 16.000 civils morts, malgrat el desplaçament de la població gazatina com si fos bestiar, el més preocupant no és això. És l’intent de fer passar aquesta guerra com la màxima expressió d’una inevitable guerra de civilitzacions la que afrontaria el nostre món. El més greu és pretendre que la guerra de Gaza és el principi d’una croada judeocristiana contra les forces del mal. Així ho han llegit els hereus polítics dels que van exterminar més de 10 milions de jueus. Aquesta dreta neofeixista que negava fins fa poc l’Holocaust s’erigeix avui en punta de llança del suport a les polítiques racistes de Netanyahu. Amb Santiago Abascal acudint a Jerusalem per netejar l’afront que van suposar les crítiques de Pedro Sánchez. ¡Viure-ho per veure-ho!
Doble argument
En els seus somnis humits, Netanyahu se’ns presenta com una mena d’Alexandre que, des d’un lloc petit, com Macedònia, pretén civilitzar el món. La narrativa que acompanya l’erradicació de Gaza es basa en un doble argument. Un, que podria ser compartit, fins a cert punt, si hi hagués contenció i respecte a la legalitat internacional: el d’una resposta a l’atac perpetrat per Hamàs el passat 7 d’octubre. Dic fins a cert punt perquè, com bé va dir el secretari general de l’ONU, António Guterres, aquella atrocitat no va sorgir del no-res, ni d’un suposat caràcter maligne dels palestins. Sense que suposi justificar ni un de sol dels 1.400 kibutzniks morts per Hamàs, el que va passar s’inscriu en una política de contínua ocupació colonial, de mig segle de violació de les resolucions de l’ONU i de deshumanització dels palestins. L’altre argument, al qual Netanyahu s’aferra a mesura que el món s’escandalitza, és el de la guerra de civilitzacions. L’absurda equiparació que va fer entre Hamàs i ISIS no tenia cap altre objectiu que el de cridar Occident a prendre-hi partit. O per Israel (associat a civilització occidental), o pels àrabs (equiparats a Hamàs). No crec que Netanyahu hagi aconseguit el seu objectiu. I si jo fos un jueu israelià, no em refiaria dels suports d’aquesta dreta europea més extrema. No fos cas que només busqui un filó per promoure la seva islamofòbia mentre deixa per a temps millors el seu antisemitisme.
Alexandre no tenia miraments. Quan va conquerir Gaza, va matar tots els homes i va vendre les dones i els nens als mercats d’esclaus del Pròxim Orient. Però per a ell, Gaza no era part de cap imperi del mal. Era la porta d’entrada a Egipte. Una etapa en un camí iniciàtic que el va portar fins a l’oasi de Siwa, on va consultar a l’oracle d’Amon, i fins a Memfis, on els egipcis el van ungir faraó perquè va respectar els seus déus. És més, ell i els seus successors van treballar pel que avui anomenaríem la interculturalitat, creant un déu sincrètic i fundant Alexandria.
Netanyahu no està pel diàleg cultural. Està per imposar un Estat jueu a tots els que viuen des del riu (Jordà) fins al mar. D’aquesta manera, mai passarà a la història com aquell Alexandre el Gran que va arribar fins als confins de l’Hindustan amb un llibre d’Aristòtil a la butxaca. Ho farà com un governant petit, insignificant. El que més haurà fet per impedir un Estat palestí i el que menys haurà contribuït a garantir el futur d’Israel..
