Context

Màscares nadalenques

¿No és el Nadal una època d’excessos per naturalesa? Doncs excedim-nos

No sé si soc la més adequada per escriure sobre àpats nadalencs d’empresa. He perdut el compte dels anys que fa que vaig anar a l’últim, multitudinari i desenfrenat, com han de ser aquestes coses. Des d’aleshores, com que la meva ocupació diària és la de l’ocell solitari, visc en l’enyorança del sopar nadalenc amb els companys de calamitats diàries, aquella amalgama de gent estimada i detestada amb qui compartim oficina diàriament i que espera a la reunió nadalenca per treure’s totes les màscares i mostrar-se com realment és. Però ara que ho medito una mica millor potser sí. Potser no hi ha ningú més legitimat que jo per parlar d’aquest tema. Perquè la falta d’àpats nadalencs durant anys m’ha impregnat d’una nostàlgia anyenca que és la que m’inspira a escriure aquest article. Quan arriben aquestes dates sempre envejo el meu marit, que no té una sinó dues celebracions d’aquest tipus, que compra regals per a l’amic invisible, que rep coses inimaginables de mans anònimes, que es fa fotos en què és només una petita part d’una llarga taula plena de cares somrients guarnides amb barrets nadalencs i que, quan s’acaba tot, arriba a casa explicant anècdotes i fragments de conversa, amb aquella felicitat innòcua del que en realitat ens alegra però no ens importa gaire. Em venen ganes de demanar a alguna empresa –del que sigui, tant hi fa– que m’aculli sisplau en un dels seus sopars nadalencs, que m’assegui en una taula interminable amb un munt de persones, que em serveixi un menú amb beguda inclosa i que per una nit em consideri dels seus.

Si així fos, ja podien preparar-se els meus companys de taula, perquè arribaria disposada a esgotar totes les meves possibilitats. ¿No és el Nadal una època d’excessos per naturalesa? Doncs excedim-nos, beguem més del convenient, atraquem-nos de calories buides, sense pensar en el gimnàs o en la dieta, parlem de temes indeguts, espinosos, ballem tots els èxits dels 60, esgargamellem-nos, obrim una conga, tanquem l’últim dels bars de la nit i fins i tot, si s’escau, tirem els trastos al company ben plantat o interessant a qui ens hem estat mirant des que va arribar a l’oficina, encara que estigui casat, encara que sigui gai o vint anys més jove o tot això alhora. La nit també és jove, o no tant, o ja és definitivament vella, però nosaltres estem de celebració i aquestes coses es donen només una vegada a l’any, caldrà aprofitar-les, dic jo. Per quaranta euros el cobert, si fa o no fa, no està gens malament. I si és un dinar i no un sopar, com ara sembla la tendència, millor, així hi ha més estona per a l’alegria. I l’endemà –ai, l’endemà–, tornarem a aixecar-nos a les sis del matí, a suportar el viatge en atapeït (o amb retard o avariat) transport públic, entrarem de nou a l’oficina on les jerarquies continuen sent les d’ahir, prendrem alguna cosa per al ressacós mal de cap i demanarem educades disculpes a qui sigui pel que va passar, si és que va passar alguna cosa que així ho exigeixi, i ens concentrarem a ser els que hem de ser, ja amb totes les màscares al seu lloc.

Inicia sessió 0 Comentaris