Calidoscopi
El vol d’Ícar
El poeta llatí Ovidi, en la seva Metamorfosi, explica la història del grec Ícar, fill de Dèdal, presoners tots dos a l’illa de Creta, a qui el seu pare construeix unes ales amb plomes d’au per poder sortir al costat d’ell volant per l’aire d’una illa amb unes aigües que estaven vigilades pels soldats del rei Minos, el seu capturador. Abans de començar a volar, Dèdal adverteix al seu fill que no voli massa baix, ja que la brisa del mar humitejaria les plomes de les seves ales i el faria caure, ni massa alt, ja que el sol fondria la cera amb què les va enganxar, amb el mateix tràgic resultat. Al principi el fill obeeix, però traspassades les illes de Samos, Delos i algunes més, embriagat per la facilitat del vol, comença a ascendir fins que s’aproxima al sol, i es compleix per a la seva desgràcia la premonició del pare i cau al mar.
He recordat la història d’Ícar al conèixer la notícia del pas de Podem al Grup Mixt del Congrés, últim episodi d’un deteriorament que va començar ja fa temps quan, a l’arribar al poder, el seu líder, Pablo Iglesias, va anunciar la intenció de la seva formació d’"assaltar el cel". El deteriorament intern de Podem va començar alhora que el d’una altra formació política sorgida gairebé alhora però d’ideologia molt diferent i la trajectòria de la qual va ser encara més vertiginosa i efímera: Ciutadans. Com el de Podem, el seu líder, Albert Rivera, va cometre el pecat de creure’s un àngel i, després de guanyar les eleccions a Catalunya, en ple procés independentista i estar a punt de fer el sorpasso al Partit Popular en les generals, va veure com la cera del seu partit es fonia a l’acostar-se al poder i es precipitava cap a la inexistència. En poc temps, Rivera i Iglesias van passar de ser dos prometedors polítics que la seva injuriada casta temia, a convertir-se en anècdotes en la història política espanyola, i igual ha passat amb les seves formacions. Podem encara sobreviu, però després de les seves continuades pèrdues i divisions està a punt d’aconseguir caure també en la irrellevància total.
Notícies relacionadesEs compleixen així els pronòstics que qui ràpid ascendeix, ràpid cau, i que, per més que ho intentin una vegada i una altra, els grups a l’esquerra del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos grans partits sempiterns, són condemnats a desintegrar-se a curt o a mitjà termini. Canvien els noms d’aquestes formacions, però el que no canvia és la seva fugacitat. Segurament el que els passa és el que al dissortat Ícar, la supervivència del qual depenia de volar a mitjana altura, una cosa impossible en política, ja que l’objectiu d’aquesta és arribar al poder a fi de portar a terme les teves pretensions. Un vol que comporta molts riscos i que acaba sempre accidentadament com la història demostra una vegada i una altra.
L’esperança que ens queda és que el vol a les altures que ha emprès un altre partit, l’ultradretà Vox, acabi de la mateixa manera, amb la cera de les seves ales foses per la calor del poder, i la política espanyola es calmi una mica i deixi les estridències que patim des de fa anys els espanyols per culpa de la irrupció d’aquests salvadors que pretenen ensenyar-nos a pensar. Amb els partits tradicionals i els independentistes de sempre i de nou encuny ja en tenim prou per viure en suspens i en contínua crispació. Si en alguna cosa som experts els espanyols és a complicar-ho tot i a discutir a crits i a cops de puny en lloc de parlar. Fins i tot quan parlem ho fem agredint-nos, ja que sembla que l’educació és signe de poca fermesa. Només cal veure el Congrés.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
