Pèssima alternativa a la col·lecció de DVD

No fa tant temps les prestatgeries de les cases estaven plenes de col·leccions de pel·lícules en suport físic. Per a alguns eren l’empremta tangible d’allò que els havia agradat. Per a d’altres, el resultat de compres per impuls després de topar amb alguna oferta a la FNAC o els vestigis d’algun amic invisible. Avui les col·leccions físiques estan en perill d’extinció. Hi ha qui es resisteix a desprendre’s d’aquelles pel·lícules especials en les seves vides, tot i que no facin altra cosa que agafar pols als prestatges, però, en general, els nous estils de vida estan guanyant la batalla. L’streaming ha fet molt més que canviar la manera com visualitzem contingut. També ha canviat la manera com l’atresorem. La comoditat que tota l’oferta estigui a l’abast d’un clic ha convertit l’acte d’aixecar-se, buscar una caràtula i ficar el disc al reproductor en una cosa cada vegada més infreqüent. Ja no fa falta tenir. Tan sols buscar.

Jo soc la primera que ha sucumbit a aquesta imperiosa necessitat de purgar les meves prestatgeries de DVD i Blu-ray, després d’anys sense obrir ni una sola caràtula ni tenir reproductor. Em vaig resistir, això sí, a desprendre’m d’unes quantes coses, com l’edició col·leccionista d’El padrí, la trilogia d’El Senyor dels Anells i una desena de pel·lícules dels vuitanta de culte, majoritàriament comprades a eBay. D’algun temps ençà em pregunto si no hauré comès un error garrafal. Reflexionava sobre això després de llegir les declaracions de Christopher Nolan a The Washington Post, coincidint amb la sortida d’Oppenheimer de lloguer i compra. Nolan, que mai ha amagat com de poc que li agraden les pràctiques de les plataformes de streaming, posava sobre la taula una amenaça a què no havia dedicat prou temps i reflexió: el risc que comporta que les coses només estiguin disponibles en la seva versió digital. "Poden ser retirades, venen i van". Tot i que això no deixava de ser una invitació a comprar la seva última pel·lícula, no li faltava raó.

Com apuntava poc després Guillermo del Toro mitjançant una publicació a X, "el suport físic té un nivell de responsabilitat de gairebé Farenheit 451" (en al·lusió a la cèlebre novel·la de Ray Bradbury, en la qual les persones desafiaven la prohibició governamental de llegir llibres i es dedicaven a memoritzar-los per preserva-ne el llegat). Del Toro remarcava: "Si posseeix un excel·lent 4K HD, Blu-ray, DVD, etc., d’una pel·lícula o pel·lícules que li encanten... vostè és el custodi d’aquestes pel·lícules per a les generacions venidores".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si ho pensem bé, tot aquell que, ara, té una còpia física es protegeix a si mateix de les complexes i opaques operacions comercials amb què funciona el model de distribució digital. Sí, no fa falta tenir una pel·lícula si està a les plataformes. Fins i tot si està en una que no tens contractada, pots donar-te d’alta de manera puntual. O llogar-la si cal. Però, ¿què passa quan no està enlloc? Aquí hi ha el perill de l’alternativa al col·leccionisme físic. La producció original de plataformes, per exemple, mai tindrà forma corpòria, tret d’aquells casos en els quals la popularitat d’un producte animi el servei a fer producte de col·leccionisme. Hi ha, a més, un altre problema directament relacionat amb la mateixa oferta. No els interessa tenir un ampli catàleg històric, ni un assortiment complet de totes les pel·lícules disponibles en el mercat. Els interessa un catàleg dinàmic i viu, una selecció que s’actualitzi amb freqüència, que es miri, que es comenti. Quan una pel·lícula, per mítica que sigui, deixa de tenir clics, els algoritmes la penalitzen. En el moment en què perd el sentit pagar una llicència, els títols queden en una espècie de llimbs, a l’espera que un nou postor liciti per aquests.

Però ningú té temps per revisionar amb tantes coses noves per veure, ¿oi? A les plataformes, un esquadró d’algoritmes treballa per oferir-nos la selecció de contingut més adaptada a les nostres preferències. Poden, fins i tot, recomanar-te coses quan has buscat títols que no tenen. Però, almenys en el meu cas, m’he adonat que cap resultat matemàtic parlarà amb tanta precisió de mi ni m’emocionarà com els títols que formaven part de la meva col·lecció de devedés.