Tornar al camp de batalla
La història de la humanitat està farcida de constants conflictes bèl·lics que han anat modificant el seu curs. No hi ha hagut un sol moment que no hàgim estat en guerra en algun lloc del planeta. L’ésser humà està en permanent conflicte a causa de l’instint de protecció de cara a les amenaces, però també per avarícia, per anhelar el que creu que li pertany. Seria impossible establir el nombre de morts causades per les guerres des que en tenim coneixement. És incalculable el nombre de milions de persones que hauran perdut la vida en els innombrables combats que s’han desplegat al llarg de la nostra història. Tan incalculable com aterridora seria la xifra de la devastació de pobles, ciutats, infraestructures i edificis que hauran sigut arruïnats a causa de les bombes.
En l’actualitat hi ha al món 34 conflictes armats, i és terrible veure a la televisió les imatges de destrucció que causen. Construccions senceres són arrasades en un segon per l’impacte de les bombes. Jordi Martí, acabat de nomenar secretari d’Estat de Cultura, comenta que bombardejar una ciutat s’hauria de considerar un crim de guerra. I hi estic d’acord. Fins a la Primera Guerra Mundial les batalles es portaven a terme en camps, fora de les ciutats. Els canons es disposaven en bateria per llançar els projectils sobre les files enemigues; i les guerres es componien de batalles que es desplegaven lluny de les poblacions. Bombardejar edificis civils és una pràctica devastadora i relativament moderna. Ara cauen vivendes i moren enterrats en les seves ruïnes civils innocents i desapareix entre la runa una enorme quantitat de patrimoni històric.
Tenint en compte que demanar que s’aturin les guerres és una autèntica quimera, almenys hauríem d’exigir que es dirimissin en camps, com es feia antigament, allunyats dels nuclis urbans, on en teoria s’hauria de refugiar la població civil i no la militar, tot i que ja sé que l’esmentada exigència és d’una aclaparadora ingenuïtat que em fa posar vermell deixar-la per escrit. No obstant, com va dir l’humorista i escriptor Noel Clarasó, "els humoristes i els filòsofs diuen moltes tonteries, tot i que els filòsofs les diuen sense voler i els humoristes no".
