Objectius de desenvolupament interior
Els canvis que la societat necessita no es poden portar a terme sense conversions personals
L’11 i el 12 d’octubre va tenir lloc a Estocolm el llançament dels anomenats Objectius de Desenvolupament Interior (IDG). A la reunió hi van participar persones provinents de tota mena d’organitzacions socials, empresarials, polítiques i institucionals. En un temps en què tots vivim angoixats per les tensions i riscos que veiem en el món pot semblar una mica frívol preocupar-se pel desenvolupament interior. Tanmateix, l’assumpció que hi ha al darrere d’aquests objectius i els justifica és exactament la contrària.
Perquè, efectivament, som plenament conscients que el món va a mal borràs, que cada cop tenim més informació sobre com i a quina velocitat s’incrementen els desequilibris socials i planetaris, i sobre la rapidesa amb la qual ens endinsem en terrenys inexplorats en què ningú no pot pretendre que, per malament que vagin les coses, a ell no l’afectaran. Res d’estrany, per exemple, que s’hagin proposat internacionalment uns Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), en què es recullen àmbits en els quals ens és imprescindible actuar en tant que humanitat, i amb la consciència que cap d’ells es pot assolir separadament dels altres.
En aquest context, els IDG es proposen no com una frivolitat, sinó com una necessitat. Per què? Senzillament, perquè ja tenim -també- prou evidència que els canvis estructurals que les nostres societats necessiten no es poden dur a terme sense conversions personals substantives. Que no podrem afrontar els riscos de la sostenibilitat sense modificar actituds personals i transformar també maneres d’entendre la vida i a nosaltres mateixos. Es tracta de posar esment en aquelles capacitats i qualitats personals sense les quals els canvis que veiem necessaris no seran possibles. I també sabem que estem parlant de dimensions personals, emocionals i vitals que van més enllà del que s’ensenya en escoles i universitats. Ens cal el reconeixement que, des d’aquesta perspectiva, les organitzacions i institucions són també espais educatius i d’aprenentatge, entre altres raons perquè també sabem que el desenvolupament humà no és patrimoni d’una etapa de la vida. Altrament, no farem altra cosa que colonitzar el futur des de les nostres mentalitats limitades d’avui. Si convertim els nostres horitzons mentals en una peixera autosuficient, tot el que imaginarem serà fer una peixera més gran i millor.
Els IDG s’agrupen en cinc grans apartats de competències, capacitats i actituds humanes i vitals: no són assignatures escolars. Es refereixen al que denominen ésser (les relacions amb un mateix); pensar (capacitats cognitives); relacionar-se (tenir cura dels altres i el món); col·laborar (capacitats socials); i actuar (impulsar el canvi). Queda clar, doncs, que quan es diu interior hom no es refereix a un individu tancat en si mateix o desconnectat: només creixem com a persones a través de les relacions i els vincles. Interior significa relació amb un mateix i obertura envers la presència íntima que ens habita; significa humilitat i capacitat de donar sentit en la relació amb els altres; significa coratge, confiança i perseverança en la relació amb els reptes de l’entorn.
El risc en què ens trobem avui, enmig d’una crèdula apoteosi tecnològica i d’una proliferació de conflictes impredictibles, és el de colonitzar el futur des de mentalitats febles, consciències distretes i vides desarrelades. No hi haurà desenvolupament sostenible sense desenvolupament interior. I viceversa. La pretensió d’omnipotència només ens porta a tenir més vulnerabilitat i a la construcció de sofisticades estructures de desconnexió mútua. Ens equivocaríem si només volguéssim incrementar la nostra capacitat de gestionar continguts sense millorar les nostres capacitats de tenir cura dels contextos vitals. Els IDG parteixen de l’assumpció que els humans podem i anhelem créixer en humanitat, i que podem regenerar allò que ens fa retrobar-nos en la nostra humanitat compartida. Però, a més, donen nom, objectius, criteris i referències concrets per tal de desenvolupar dia a dia aquesta assumpció. Arreu i en tota mena de marcs institucionals.
En un món cada cop més agre, inhòspit i desesperançat, alguns poden pensar que parlar de desenvolupament interior és extemporani. D’altres, però, pensem que és imprescindible.
