Un minúscul univers
Artesans del detall, els mestres miren de salvar aquest tros de món que els ha tocat defensar contra totes les inclemències
Cada vegada que hi ha una notícia que parla d’educació (i, per desgràcia, les notícies d’aquesta mena, darrerament, solen ser dolentes) penso en aquell poema de Borges que es diu Los justos. Hi descriu tot un reguitzell de personatges que fan coses. Un home que té cura del seu jardí ("como quería Voltaire"), un altre que agraeix l’existència de la música i de Robert Louis Stevenson, un que descobreix, apassionat, l’etimologia d’una paraula. També hi ha un ceramista, un tipògraf, una parella que llegeix La comèdia de Dante, un que fa carícies a un animal que dorm, un que s’estima més que els altres tinguin raó i que no vol bregues. "Esas personas, que se ignoran –escriu Borges–, están salvando el mundo".
Hi penso perquè els mestres, els professors, les persones que tenen cura del jardí de l’ensenyament, ignorants els uns dels altres, s’agleven, artesans del detall, artífexs de les coses nímies, per mirar de salvar aquell tros de món que els ha tocat defensar contra totes les inclemències. No en conec cap ni un que tingui desitjos de passar a la immortalitat, de guanyar un premi, de pronunciar un discurs majestuós i carregat de nomenclatures estranyes. Propietaris d’una vida que es concreta en les felicitats, les angoixes, els destorbs i les essències d’un individu qualsevol, es transformen quan saben que tenen al davant l’obligació de crear alguna cosa, i aquesta cosa és la transmissió d’un coneixement, el fet de compartir-lo, la idea que les nenes i els nens que habiten aquell minúscul univers seran diferents (i millors) un cop hagin abandonat aquella escola, l’institut, el centre on hauran après la possibilitat de viure amb una certa plenitud.
No hi ha informes PISA que valorin aquestes circumstàncies. Parlo, és clar, de mestres que s’enfronten a entorns molt complicats, que potser han llegit memoràndums i resums sobre la decadència del sistema, que viuen situacions socials extremadament difícils, que se senten menyspreats o que pateixen tant la pressió ambiental com la bíblia en fascicles que pontifica sobre competències i abandona el rigor de la gramàtica. Parlo del professor que fortifica un castell inexpugnable en la seva classe d’història o de la mestra que, 30 anys més tard, rep la notícia que aquella alumna amb síndrome Down a qui va ensenyar un poema de Nadal quan era petita encara en recorda les estrofes. Parlo d’aquests. Dels que salven el món, sense haver-se conegut, dia a dia, en lluita contra l’exclusió i a favor de l’univers minúscul de l’artesania del saber.
