Alcalde metropolità, ¿quan?

L’anomalia més gran que pateix Catalunya és que el govern de la seva capital es veu reduït a un espai absolutament ridícul, que deixa fora la ciutat metropolitana dels més de tres milions de ciutadans. El terme municipal de Barcelona té una superfície de 101,4 km2 i 1.660.000 habitants el 2023. En extensió se situa al nivell de ciutats com Burgos o Castelló de la Plana. La comparativa amb Madrid és escandalosa: el municipi té 607 km2 i un total de 3.273.000 habitants. La realitat tantes vegades comentada és que la ciutat metropolitana de Barcelona abraça 36 municipis, 636 km2, 3.303.000 habitants, i s’organitza després de moltes amargors en un ens supramunicipal, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Com veiem, són xifres molt semblants a les de l’Ajuntament de Madrid, però la realitat jurídica i política entre les dues administracions és completament diferent, i això implica limitacions i ineficiències que estem pagant els barcelonins metropolitans.

Com molt bé sosté l’expert Joan Perdigó, hauríem de deixar de parlar d’àrea metropolitana per afirmar l’existència de la ciutat metropolitana. Un fet que no és d’ara, sinó que es remunta en la història. Curiosament, els nacionalistes, que tant parlen de 1714 per lamentar la supressió de la Generalitat, amaguen que fins al Decret de Nova Planta Municipal el 1716 i la Reial Cèdula de 1718 el Consell de Cent de Barcelona estenia la seva jurisdicció administrativa, penal i fiscal pràcticament sobre els mateixos límits que abraça l’actual AMB. Després d’aquestes dates, Barcelona va quedar reduïda a les seves muralles, al barri del Poble-sec, als camps de l’Eixample i al barri de Gràcia, que es va segregar el 1850. El terme històric de Barcelona va ser esqueixat al segle XVIII en molts petits municipis (Sant Adrià, Esplugues, l’Hospitalet, Sant Just, etcètera). Com escriu Perdigó, la capital de Catalunya va patir des de 1714 una autèntica jivarització (Anuari del Govern Local, 2022). La ciutat metropolitana, per tant, no és un fenomen urbanístic i socioeconòmic de la segona meitat del segle XX, sinó una realitat que va funcionar des del segle XIII fins al final de la Guerra de Successió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al llarg de l’etapa contemporània hi ha hagut una certa reversió a aquesta amputació, amb l’annexió a Barcelona a finals del segle XIX i principis del XX d’alguns pocs municipis limítrofs (Sants, Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia, Horta, Sant Gervasi i Sarrià). No hi ha espai per relatar tots els canvis territorials i administratius. Però mentre les annexions a favor de Madrid van ser molt més generoses, Barcelona va quedar molt constreta. Només la creació de la Corporació Metropolitana el 1974 va suposar un canvi qualitatiu per començar a abordar la planificació urbanística i la gestió d’alguns serveis comuns (aigua, residus, control ambiental, cementiris, etc.). La supressió de la CMB que va fer Jordi Pujol el 1987, en un pols polític contra Pasqual Maragall, va ser traumàtica, i va generar la creació d’unes entitats metropolitanes molt febles. Després de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, van confluir en la nova Àrea Metropolitana de Barcelona (2010), amb més atribucions i possibilitats d’intervenció en urbanisme i vivenda, transport i mobilitat, aigües, residus, medi ambient, infraestructures o cohesió social, però sense visibilitat política ni possibilitat que la ciutadania avaluï la seva actuació.

L’AMB es finança essencialment a través de l’IBI i d’alguns tributs de l’Estat i la Generalitat. El 2023, el seu pressupost ha assolit els 2.470 milions, una xifra molt important tenint en compte que el de l’Ajuntament de Barcelona és de 3.595. Es governa a través del Consell Metropolità, integrat per tots els alcaldes amb un vot ponderat en funció de la seva població. L’alternativa jurídica i política seria la del sufragi universal, que permetria empoderar la ciutat metropolitana, elegint un superalcalde i uns consellers metropolitans. Si mai es fa aquest pas serà molt difícil que els barcelonins, des de Montgat fins a Molins i Castelldefels, prenguem consciència que vivim en una mateixa ciutat i exigim solucions metropolitanes.