L'espiral de la llibreta
Els Monty Pythoni l’esquerra adolescent
De la implosió de Podem i la concurrència en solitari a les europees
Els membres dels Monty Python, d’esquerra a dreta: Eric Idle, John Cleese, Terry Gilliam, Michael Palin i Terry Jones. /
Més de 40 anys després de la seva estrena, la pel·lícula La vida de Brian (1979), dels britànics Monty Python, torna a revelar-se molt precisa en els seus vells sarcasmes. Per exemple, contra la immarcescible divisió de l’esquerra.
Continuen reverberant els ecos d’aquell gag genial en què els quatre militants de l’anomenat Front Popular de Judea rebutgen un nou membre en el seu grup, que finalment els convenç del seu ingrés a la formació proclamant la seva malvolença eterna als romans. "Als únics que odiem encara més que als romans és als cabrons del Front del Poble Judaic, ¡dissidents!", etziba un d’ells. A continuació, s’emboliquen esmentant altres sigles també escindides (el Front Popular del Poble Judaic i la Unió Popular) fins al punt que ni ells mateixos saben ja qui és qui.
Allò de sempre, vaja. La mateixa trasbalsadora sopa de lletres que borbollejava al calder de la Transició entre leninistes, troskos i eurocomunistes, a qui els més radicals van acusar, de claudicació. La mateixa imatge que suggereixen ara la marxa al Grup Mixt dels cinc diputats de Podem, el degoteig de dimissions (a Madrid i Galícia) i la previsible concurrència a les eleccions europees enfrontats a Sumar. Irene Montero, l’exministra d’Igualtat, és la màxima favorita a encapçalar aquesta candidatura (dissabte sortirem de dubtes).
Egos i capelletes
"Es veia venir". Es tracta d’una frase comodí que les mares d’abans utilitzaven molt sovint per reblar amb certa complaença el clau de la fatalitat, una sentència que, si bé enfadosa, solia evidenciar bastanta perspicàcia. Es veia venir, doncs, la implosió des de Vistalegre 2, amb la posterior sortida d’Errejón, i l’acoblament a correcuita de Sumar, en un no res, sense incorporar a la maquinària les bieles de Podem. Massa egos, massa capelletes, massa interès personal. Falta de transparència. Bunkerització davant les crítiques. L’ombra allargada de Pablo Iglesias, que va marxar sense haver marxat del tot. Més ideologia de laboratori que política de bastida. Posats a escollir, és preferible un somriure, una mà allargada, que les celles frunzides del barrufet rondinaire, però des de la formació de Yolanda Díaz també s’han comès errors.
Bufen vents massa foscos a Europa, al món, per dilapidar el capital polític recollit en el 15M des de la indignació ciutadana. Per navegar cap a algun horitzó, fan falta brúixola, rumb i una tripulació ben musculada. Pot ser que a la nova esquerra li sembli periclitat el concepte de socialdemocràcia, però el seu afany no dista gaire del que s’anhela ara: esperança. Millors condicions de vida i d’accés a la cultura per a la majoria, per a la gent corrent. No hi ha més floritures.
