El naufragi moral de Podem

Però els morats es van veure arrossegats cada vegada amb més ímpetu per una espiral de desacords interns que conduiria a múltiples ruptures. El primer gran desacord va separar Iglesias i Errejón, els dos fundadors de Podem. La caiguda de Podem ha resultat dolorosa per als que van creure en la possibilitat d’acabar amb els components tòxics de l’anomenat "règim del 78" i corregir un sistema econòmic que havia estès la desolació amb la profunda crisi del 2018.

Durant el viacrucis de Podem, que aparentment es prolongarà una mica més encara, els dirigents morats han demostrat una vegada i una altra, tossudament, radicalment, ser portadors de tots els defectes i vicis que adornen el zoon politikon. Molts i molt poderosos han sigut els seus enemics, resulta innegable. Malgrat això, rememorar l’energia i la passió amb què, especialment en els últims anys, s’han dedicat a l’autodestrucció causa esgarrifances. La història d’aquests joves que passen de l’èxit rotund i enlluernador dels primers anys, els dies de vi i roses, a entregar-se a un espectacle de canibalisme polític tan ferotge té pocs precedents. Menys encara si atenem les formes descarnades que han adoptat les seves lluites intestines. Mai tan pocs havien decebut a tants.

No són pocs els analistes i comentaristes que, parlant dels morats, han evocat el tòpic de la llegendària tendència de les esquerres a la divisió successiva i interminable. O els que han recordat una vegada més, ironitzant, aquell sublim diàleg dels Monty Python en La vida de Brian (el del Front Judaic Popular i el Front Popular de Judea). Però diria que aquesta història va més enllà de la llegenda sobre les interminables picabaralles, ruptures i esmicolaments en els partits d’esquerres, i també de l’humor magistral dels Monty Python. El declivi de Podem conté i alhora depassa tot això per situar-se en el terreny de la pornografia política. El raig inacabable d’enveges, traïcions, mentides, maniobres de baixa estofa, egoisme, narcisisme, mesquinesa i sectarisme és difícilment superable. Els pecats de tota naturalesa han anat corcant un projecte que, després d’il·lusionar a tants, ha ennegrit l’ànim dels que, votant-los o no, els van contemplar amb esperança. Davant els nostres ulls s’ha desplegat un autèntic drama shakesperià, intens, cruel, desolador.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Podem va explotar un missatge rotund, bel·ligerant i amarat de populisme. De ruptura amb el de sempre, de combat contra la casta. Els podemites eren l’avantguarda dels més necessitats i, a més, encarnaven totes les virtuts. Alliçonaven uns i d’altres des de la superioritat moral tan pròpia de certa esquerra. Blanc o negre, bons i dolents. Senzillament, ells tenien raó (ni la humilitat ni l’autocrítica formen part de l’ADN podemita, com tantes vegades hem comprovat). L’aparatós naufragi moral del projecte desmenteix completament els convençuts que les bones persones s’acumulen a l’esquerra. I donen la raó, en canvi, als que pensem que els miserables es troben extraordinàriament molt repartits.

No és necessari dir que quan parlem de Podem parlem també de Sumar –i els seus components– i la seva líder, la vicepresidenta Yolanda Díaz, ungida per un Pablo Iglesias que sumava aquest error a una tirallonga d’altres errors monumentals. Amb la complicitat fraternal de Pedro Sánchez, ella va emprendre de seguida i amb una fredor sorprenent l’assetjament sistemàtic de Podem. Els va marginar al construir la nova plataforma –Sumar–, al compondre les llistes electorals, al formar-se el nou Govern i també una vegada la vida parlamentària va arrencar. Els morats han hagut de refugiar-se en el Grup Mixt per recuperar l’alè i, sobretot, per intentar enginyar-se-les per sobreviure.