Una gestió holística de les migracions

Si, a principis d’aquest segle, Europa hagués tancat les portes als migrants amb pany i clau, com demanaven algunes forces polítiques i una part gens menyspreable de l’opinió pública, el vell continent hauria accentuat el seu declivi. No només demogràfic. També econòmic i social. Amplis sectors de la indústria, els serveis i l’agricultura haurien patit una escassetat insostenible de mà d’obra, amb la consegüent pujada dels salaris, dels preus i la pèrdua de competitivitat. Bé ho saben la majoria de les associacions empresarials, que es troben entre els paladins de continuar acollint migrants, amb criteris, ritmes i procediments que facilitin la seva arribada, la seva acollida i la seva inserció en l’economia de cada país. Si el debat sobre les polítiques migratòries partís d’aquesta necessitat, tot aniria d’una altra manera. No estaria tot resolt, perquè l’oferta de llocs de treball no sol correspondre’s amb la demanda d’una vida millor que mou milions de persones d’altres continents cap a Europa, fugint de la misèria, les guerres o la persecució política. Tot i això, hauríem avançat molt. Estaríem essencialment davant un tema de gestió i de respecte de drets humans, i no davant un dilema impossible de resoldre: triar entre fronteres obertes immanejables, o murs cada vegada més llargs i cada vegada més alts, que atempten contra els valors de la Unió Europea i creen més problemes dels que resolen.

La polarització política que recorre la UE no afavoreix una resposta holística a la qüestió migratòria. Els riscos reals de fluxos migratoris descontrolats i la por de la pèrdua d’identitat se sobreposen a la necessitat d’una arribada sostinguda de migrants que evitin l’envelliment de la població. Aquest context polític explica les dificultats de la Comissió Europea per aprovar el Nou Pacte sobre Migració i Asil. Presentat el setembre del 2020 com una de les mesures estrella de la nova presidenta, Ursula Von der Leyen, el pacte aspira a una política comuna i integral que eviti respostes unilaterals a les crisis migratòries que es produeixen en diverses fronteres de la Unió. Es tracta d’un pacte complex i ambiciós, que proposa nous mecanismes i procediments per a l’obtenció de visats d’asil i aborda les polítiques a adoptar en cas d’arribades massives de migrants. La Comissió continua treballant perquè sigui aprovat abans de les eleccions del juny del 2024. Tot i això, la perspectiva d’una campanya electoral polaritzada entre dreta i esquerra, amb la demagògia que això comporta, i el debat existent en els dos camps sobre mesures més o menys restrictives, no facilita les coses.

És urgent una política comuna que privilegiï la gestió dels fluxos i els procediments d’accés a la Unió Europea sobre els fantasmes identitaris que agiten el debat a molts països. La falta d’una política migratòria comuna ha fet del Mediterrani un cementiri per a desenes de milers d’africans i asiàtics. Només una estratègia de llarg abast, que uneixi anticipació i gestió, solidaritat, seguretat i respecte dels drets humans, pot fer que les migracions siguin un dels vectors del desenvolupament de la Unió Europea en comptes de ser un dels seus talons d’Aquil·les.