En comunitat
Memòries d’un migrant: del camp a la Seat
Un lector recull en una publicació els seus records d’infància i joventut, les seves vivències als barris de la Perona i Roquetes
La història d’Antonio Gómez és la de moltes altres persones que als anys 50 van deixar enrere el camp buscant oportunitats a grans ciutats com Barcelona. El març del 2024 farà 80 anys, però té una memòria privilegiada. "Recordo amb cinc anys la gana que tenia i veure els meus pares patir perquè no podien donar-nos els aliments necessaris en aquells anys de postguerra". Així arrenquen les seves memòries, 84 pàgines en les quals s’amunteguen vivències i un grapat de fotografies de la seva família en blanc i negre, un document amb un alt valor sentimental que va decidir enviar a la secció Participació d’EL PERIÓDICO.
Quan va aconseguir abandonar el seu poble natal, Archena, a la província de Múrcia, va estar vivint en una caseta situada a la desapareguda barriada de la Perona, aixecada en un dels extrems de l’actual barri de la Verneda, a Sant Martí. En realitat, els seus pares havien comprat a un familiar una barraca, sense aigua potable ni llum, amb una teulada coberta de cartrons, i no trigarien a descobrir que aquestes precàries vivendes no estaven reconegudes per l’Ajuntament de Barcelona. "Recordo quan una tarda, gairebé de nit, van manar fer caure la barraca que hi havia davant de la nostra, i que tots els veïns van sortir a socórrer-los i recollir de terra totes les pertinences que els havien tirat al mig del carrer", rememora en les seves memòries aquest veí de Mollet del Vallès que guarda un millor record de la seva etapa al barri de Roquetes, a Nou Barris.
Blocs i camps
Al carrer d’Aiguablava, va viure amb la seva família dels 10 als 24 anys, moment en què es va casar i va abandonar durant un temps el seu barri. Ara hi torna, de tant en tant, per dinar amb la seva colla, amb qui manté el contacte. "Al voltant dels blocs, construïts pel Sindicat Vertical, només hi havia camps i torrents, que baixaven carregats d’aigua quan plovia molt", deixa anar amb un somriure Gómez, just davant del número 31, on va viure amb la seva família.
Ja a Barcelona va començar a treballar com a noi dels encàrrecs amb 12 anys, per aportar unes monedes a l’economia familiar, tot i que la seva mare patia veient-lo moure’s sol per la gran ciutat, i només dos anys després es va col·locar en un taller mecànic primer i a la fàbrica Seat després. Ajudava els que muntaven el Seat 600, perquè al ser menor no podia utilitzar cap màquina. I d’allà se’n va anar a una fàbrica de telers.
Gómez va decidir deixar negre sobre blanc la història de la seva vida "per no oblidar-la". "Estaré encantat de col·laborar amb persones interessades a investigar sobre els anys 40 i 50", remarca amb il·lusió l’autor, que dedica aquesta autobiografia a la seva mare i a la seva àvia, "les veritables lluitadores d’aquesta història".
