AFAs, mòbils i salut pública
Limitar l’ús de dispositius entre menors és imperatiu
Diferents professionals coincideixen: com més es retarda l'accés a mòbils, millor és el desenvolupament cognitiu, emocional i social de nens i joves
Les pantalles i el seu ús han esdevingut en pocs mesos una seriosa preocupació per a pares i mares d’infants i adolescents. Diàriament, apareixen notícies d’iniciatives d’associacions de famílies d’alumnes (AFA) que en promouen restriccions al seu centre i reclamen repensar el rol dels telèfons mòbils abans de la majoria d’edat. En tan sols uns mesos, la mateixa societat ha reconegut un problema que molts progenitors intuïen però no trobaven veus que hi posessin nom. Aquest és un moviment d’empoderament ciutadà de primer ordre, i com a tal no hauria de ser menystingut per l’Administració. Neix de l’autoconsciència de la ciutadania que s’organitza i expressa la seva preocupació per un tema tant rellevant com la salut dels més desprotegits: els menors.
Hi ha evidències per afirmar que els mòbils interfereixen en l’atenció i la memòria i per tant en la capacitat d’aprendre: relacionar conceptes, emocions i vivències. Com assenyala Stanislas Dehane, més que Homo sapiens, som Homo docens: l’única espècie que s’ensenya a si mateixa durant tota la vida. La majoria de coses que sabem del món no les portem incorporades en el moment de néixer, sinó que són fruit de l’extraordinària capacitat del nostre cervell per formular hipòtesis, seleccionar-ne algunes i convertir-les en coneixements sòlids sobre el món. Els humans ens hem especialitzat en l’aprenentatge per poder-nos adaptar al medi, a la llengua, a la cultura, a la nostra família, a la alimentació, etc. La història ens mostra com aquests Homo docens, per enfortir i desenvolupar aquesta capacitat d’aprenentatge, van crear una institució única: l’escola.
L’opinió de molts professionals de la psicologia, la pedagogia, la neurobiologia, l’educació o la pediatria és clara: com més es retarda l’accés a mòbils, millor és el desenvolupament cognitiu, emocional i social d’infants i joves. Últimament s’han afegit a aquesta demanda els oftalmòlegs, que han observat que la miopia magna en adolescents s’ha multiplicat per sis en els darrers cinc anys, i ho atribueixen principalment a l’exposició a les pantalles. Altres experts opinen que és molt difícil generar evidències sòlides sobre els efectes de les pantalles pel seu ús gairebé universal que en fan els adolescents, que impedeixen dissenyar estudis controlats. Fins i tot acceptant aquesta última opinió, fins que no tinguem proves concloents que el seu ús és beneficiós, o com a mínim no perjudicial per al benestar emocional, cal ser molt prudent en el seu ús.
Davant aquest repte majúscul, els poders públics, en el seu paper de garants dels drets per al conjunt de la societat, haurien d’actuar de manera coordinada amb polítiques públiques fermes i decidides. És imperiós que la resposta sigui ràpida i efectiva, no tan sols perquè és una demanda que neix dels mateixos pares i mares sinó perquè els seus efectes en els menors, sovint irreversibles, s’estan produint ara i aquí.
El debat s’està centrant en el món educatiu, i és cert que l’escola és el cresol natural per al naixement d’una nova consciència. Però no tota la responsabilitat pot recaure sobre els docents i els centres educatius. De fet, l’ús de les pantalles és molt més intensiu fora de l’escola. En aquest debat s’hi han d’implicar el conjunt de la societat i tots els poders públics, inclòs el legislatiu. Així com, fins als anys 90, no hi va haver una voluntat d’allunyar l’accés de les empreses del tabac als menors, prohibint-ne la venda i distribució, ara comença a ser hora de prendre decisions per limitar l’accés de les grans empreses tecnològiques als nostres infants i adolescents. Un exemple il·lustratiu: fins al decret 192/1988, que regulava el consum del tabac, no es va prohibir fumar en escoles i instituts. Tot i això, es permetia que la direcció habilités zones exclusives per als docents, zones "sense cap convivència amb menors de 16 anys" (sic) per continuar fumant!
Els telèfons mòbils són eines fenomenals de treball i comunicació per als adults però no per a persones en desenvolupament. Limitar-ne i posposar-ne l’ús és un imperatiu de salut pública que no podem defugir.
