L’espiral de la llibreta
L’assassinat de Carrero Blanco i la ‘legitimitat’ d’ETA
El 50è aniversari del magnicidi coincideix amb ‘No me llame Ternera’
Tots els magnicidis conviden a l’especulació conspiranoica. S’emporta la palma el de Kennedy, que encara dona de si; el de Carrero Blanco, també. Tot i així, en els últims dies, les cròniques sobre el 50è aniversari de l’atemptat que va acabar amb la vida del delfí de Franco, el 20 de desembre de 1973, desarboren qualsevol indici de conjura, sobretot la presumpta implicació de la CIA. Tal possibilitat resulta molt atractiva per a les pel·lícules: just la vigília de la voladura –el Dodge Dart oficial es va elevar més de 20 metres i va saltar per sobre de l’edifici dels jesuïtes–, hi havia a Madrid Henry Kissinger, a qui Nixon havia nomenat a l’agost secretari d’Estat. Però la idea del complot fa aigües: la intel·ligència nord-americana ja venia de fer de les seves a Xile, en el cop contra Allende (setembre), i no sembla plausible que pretengués desestabilitzar un país amic.
L’historiador Ángel Viñas, que va estudiar a fons els pactes del dictador amb Washington, va parlar al seu dia d’informes que ja el 1948 remarcaven la viva disposició del Pentàgon cap a Espanya, interès que es va materialitzar en els acords de 1953, dels quals l’almirall Carrero Blanco va ser el gran maquinador: ajut econòmic i militar a canvi d’instal·lar tres bases aèries i una de naval (Morón, Torrejón de Ardoz, Saragossa i Rota).
Llegint les cròniques, dic, més aviat queda la sensació que la qüestió va quadrar perquè va quadrar, una mica a ull. Fins aleshores, ETA no havia perpetrat cap assassinat fora del País Basc, i ningú podia ni imaginar un atemptat d’aquesta envergadura a la capital. Era tal el sentiment d’impunitat de la dictadura que les dades de Carrero Blanco figuraven a les guies telefòniques de les cabines.
baula de la continuïtat
La tremebunda explosió tampoc va suposar l’inici de la Transició. Va ser una al·legoria, el símbol de la fi d’una època; més això que nervi i substància. Reaccionari pur, mà dreta de Franco des de les campanyes del Rif, l’almirall Carrero Blanco va quedar pràcticament desposseït de la condició de víctima del terrorisme per la seva profunda vinculació amb el règim. La baula de la continuïtat.
L’atzar ha volgut que l’efemèride del magnicidi coincideixi amb l’estrena a Netflix del documental de Jordi Évole No me llame Ternera, en què l’exetarra Josu Urrutikoetxea reconeix la seva participació en els fets (el robatori previ de tres tones d’explosius al polvorí d’Hernani). L’atemptat contra Carrero Blanco va conferir llavors a ETA una legitimitat social "extraordinària", en paraules de l’historiador Antonio Rivera. Després, van venir l’espiral de sang i plom i la gelor d’éssers com Josu Ternera, incapaços de la mínima empatia. Per cert, malgrat el soroll, l’entrevista d’Évole no blanqueja.
