La bacanal de la Superlliga
Dos dels quatre clubs de futbol que a Espanya no són societats anònimes esportives, el Reial Madrid i el FC Barcelona, lideren la proposta de crear una competició a escala continental que substitueixi l’actual Champions, o la desplaci a un segon pla, amb el model de gestió de l’NBA. Franquícies que es compren i es venen i que converteixen en accions mercantils les passions dels aficionats. És una paradoxa que els que conserven el model més tradicional de gestió, un club de socis sense ànim de lucre, liderin aquesta gran operació de mercantilització de l’esport. Si un mira els seus comptes de resultats, en què les vendes encobertes del patrimoni dels socis es disfressen de palanques financeres, s’adona que en realitat estem davant una fugida endavant per saltar-se el pas intermedi de convertir-se en una societat anònima esportiva controlada per la Lliga de Javier Tebas i passar directament a cotitzar a la bossa tapant els desajustos de la gestió econòmica de les últimes dècades. Tot molt propi de la fredor estratègica de Florentino Pérez i la fogositat tàctica de Joan Laporta.
La Superlliga que ara reneix judicialment s’assembla cada vegada més a les bacanals que es van popularitzar en els anys de decadència de l’Imperi romà. Menjar va passar de ser la mera satisfacció d’una necessitat a convertir-se en un plaer que, portat a l’extrem per un excés d’opulència, acabava provocant la mort per empatx. Si mirem la infermeria del Reial Madrid a hores d’ara de les competicions o la desídia denunciada per Xavi a la banqueta del Barça, veurem les víctimes d’una gran bouffe que s’obliga a vomitar per continuar menjant davant milions d’espectadors. El projecte de la Superlliga –que té l’avantatge de saltar-se aquest món de les federacions, la UEFA i la FIFA que hem descobert després del cas Rubiales– no és més que l’últim pas del futbol del segle XX abans de convertir-lo en els Globetrotters.
