Vargas Llosa, el comiat de l’articulisme
El consell del nobel als joves columnistes: defensar la seva veritat
Als 87 anys, el mestre Mario Vargas Llosa ha començat a acomiadar-se. A l’octubre va sortir la que serà la seva última novel·la (Le dedico mi silencio, Alfaguara) i diumenge passat va dir adeu als seus lectors d’El País amb un article de cloenda després de 33 anys publicant-lo. No li va posar títol; va deixar només el de la secció: Piedra de toque. Així anomenaven el tros de jaspi negre amb què comerciants i joiers detectaven monedes falses segles enrere. N’hi havia prou amb fregar el dobló o la joia sobre la pedra i abocar àcid a sobre de l’empremta, i la reacció indicava de seguida si s’havia fet trampa amb bronze o plom. Pedra de toc: un bon epígraf per a una columna si aquesta pretén valorar l’autenticitat, trobar un resquill de veritat.
El premi Nobel hispanoperuà va dedicar el text final als joves que s’inicien com a escriptors en la premsa diària mitjançant un únic consell: "defensar la seva veritat", coincideixi o discrepi amb la línia editorial que mantingui el diari. Dir la teva veritat, tal com l’entens i assumint que sempre conté un marge d’error. L’estiu de l’any passat, The New York Times va estrenar una sèrie en què vuit columnistes van confessar alguna espifiada en els seus escrits –entre ells, Paul Krugman va reconèixer haver-se equivocat amb la inflació–, pràctica aquesta que seria de molt lloable aplicació tant en els mitjans de comunicació, com en política i la vida en general. La teva veritat. Diguem que aquesta constituiria la base imprescindible, la peanya.
Atenir-se a una idea
En l’entrevista a dues pàgines que acompanyava l’última Piedra de toque, Vargas Llosa hi afegia una altra lliçó, una frase de l’intel·lectual francès Jean-François Revel: "La columna ha de ser una idea". Cert. Si n’hi ha més d’una, el dard es dispersa i acaba per confondre la diana. Però l’atenir-se a la veritat i a una sola idea em van semblar poc després de 70 anys d’ofici, des que l’escriptor adolescent es va iniciar al diari de Lima La Crónica. Tenia ganes de més. Per sort, entre línies, van deixar anar altres pistes.
El novel·lista confessava la seva entrevistadora, Andrea Aguilar, que les últimes tribunes se li van fer costa amunt perquè els engranatges de la seva memòria ja no són els que eren. Una llàstima, una mala passada de l’edat. Perquè és en aquest pantà on el columnista busseja per rescatar temes i relacionar un fet amb un altre. Som la nostra memòria, l’aliment que li donem.
I encara un altre consell emboscat. Si l’article perdurable, segons Vargas Llosa, és aquell que transparenta "el debat que un columnista té amb ell mateix al llarg del temps", per força han d’aflorar en el text, de tant en tant, dubtes, provatures, confusions. Perquè hi ha dies en què el món es desperta opac. Dit en altres paraules, la vanitat escriu pèssimes columnes. Crec.
