Podem somiar

Podem agonitza assetjat per si mateix després d’haver sigut assetjat per tothom. La pràctica de fer guerra de l’arbre a terra s’aplica amb acarnissament en la formació morada. És fàcil fer inventari de tots els seus errors, però el còmput no seria just si no suméssim els seus encerts. Per sobre de tots, haver fet somiar milions de persones. Perquè, en un moment negre de la història, ells van saber donar esperança de futur. Amb un Ciutadans que carregava contra tot el que fes olor de catalanisme i un Vox que idealitzava (idealitza) un passat de grandesa que ni va existir ni pot (ni s’ha de) reviure, Podem advocava per trencar la paràlisi al crit de Sí que es pot.

Hi havia ràbia, per descomptat. ¿Com no n’hi havia d’haver, davant l’estafa de la Gran Recessió? Aquells dies en què les persianes dels negocis s’abaixaven per no tornar-se a obrir, que els desnonaments i suïcidis rimaven tràgicament, que les llistes d’espera s’eternitzaven i les cues de la gana s’estenien. CiU va traçar a Catalunya el camí de les retallades, el PP les aplicaria a tot Espanya. Recordem, també, com Zapatero –ara ressuscitat– abandonava el Govern per la porta del darrere. Capcot, ullerós, amb el seu somriure convertit en un gest amarg, carregant el pes d’haver negat la crisi i haver retardat les mesures per combatre-la.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La sensació de traïció a les files de l’esquerra era profunda. ¿On eren els polítics socialistes mentre els seus votants perdien la feina? Mentre els més grans de 50 es quedaven al carrer, amb la liquidació a una mà i els fills encara per mantenir a l’altra. Mentre els joves agafaven les maletes i tocaven el dos a la recerca d’una oportunitat. Espanya ja no anava bé, i costava de creure que la línia ascendent s’havia trencat bruscament.

Aquell PSOE ullerós i aquella IU conformista de llavors van rebre el revulsiu d’uns joves replicaires i provocadors. Atiaven a tort i a dret, i van saber ser la veu dels asfixiats. Podem va fer somiar quan semblava que els somnis havien saltat pel balcó. Eren ambiciosos, sí. ¿Com ho haurien aconseguit, si no? Ara ja sabem que Podem és el partit espanyol que ha patit més persecució policial i política des de la democràcia. Una campanya constant per laminar el seu esperit combatiu, per trencar la seva confiança i il·lusió. Costa reconèixer el Podem del passat en aquest present de lluites intestines i empetitiment. Però la seva història mereix un respecte, perquè va regalar un grapat de somnis quan tot s’enfonsava.