L’any que ve, ni de conya...
El Nadal és sens dubte la festa més universal. Se celebra a gairebé tot el món si n’exceptuem els rarets de Corea del Nord, les nacions musulmanes, Somàlia i els xinesos, que van a la seva bola, sempre que no hi hagi negoci pel mig ja que llavors s’hi apunten immediatament. De fet, algunes garlandes, boles de colors o papers de regal els compro en un xinès regentat per un matrimoni molt sol·lícit que parla fatal el castellà i que es comunica a crits amb la clientela.
A mi, depèn de l’any, m’agraden aquestes festes o no. Aquest any toca que sí. Estic disfrutant de l’ambient prenadalenc que es basa principalment a gastar, gastar i gastar. Suposo que impulsat pel màrqueting que ho omple tot compro coses i també m’alimento per sobre de les meves possibilitats. Aquest any començo les festes en alerta vermella perquè la cintura em marca un preocupant mitxelín l’origen del qual es remunta a les vacances d’estiu.
En aquests dies els àpats familiars a casa són el més complicat. Organitzar-les bé requereix un sacrifici d’aquests que, una vegada se n’han anat tots i queda aquest silenci de quan ja no hi ha ningú, et dius: "L’any que ve, ni de conya...". Després, l’any següent, tornes a fer-ho perquè malgrat els inconvenients, et compensa. En general, el dinar de Nadal a Catalunya la protagonitza l’escudella amb galets, una pasta que, no sabem per què, no es menja la resta de l’any. Després de les postres plenes d’ensucrats torrons, sempre sento una culpa incontenible per haver-ne consumit més del que calia. D’altra banda, em passa un fenomen molt curiós: sempre començo aquests dinars amb entusiasme, participo molt animat a les converses inicials i, curiosament, amb el pas de les hores, els acabo com a absent, aliè a la cridòria creixent.
Notícies relacionadesDe la mateixa manera que diuen que el millor d’un bon partit de tennis és la dutxa que ve després, dic que la millor d’aquestes dates arriba quan ja han acabat.
¡Bones festes a tots.
