Marxar com ‘El Pastilla’

No puc posar-me en la ment d’un criminal, però imagino el moment de màxima tensió després que, en la reunió amb els seus familiars, algú deixi anar la idea d’intentar sortir sense dir ni ase ni bèstia. L’important és que ningú et vegi dissimular. El moment pilot davant cada porta de seguretat, el moment cor bategant a mil a cada control superat, i màxima tensió a l’acostar-se a la garita. No pot ser, arribar fins allà ha de ser estar molt a prop de la incredulitat, jo tremolaria com un enorme full de vidre fi, crec que em tiraria al terra autoinculpant-me perquè, és clar, com pot ser que jo surti d’aquí sense vosaltres adonar-vos-en. Però això en la ment d’un criminal no ha de funcionar igual. Imagino el desig de llibertat augmentat després de cada prova superada, un corrent sanguini huracanat i violent corrent per les venes: el que em freni ara, rep. Arriba la garita final i ni comptar-los. En van entrar cinc i en surten sis. Ningú que adverteixi que un pres considerat perillós, traslladat a Madrid perquè se suposa que la presó revesteix més seguretat que la d’Algesires, s’està escapant de la manera menys ostentosa. Imagino el piiib de l’última porta de seguretat, la llibertat allà fora, que avui és la nit de Nadal i demà Nadal. Tot gravat a les càmeres de seguretat, davant l’estupor dels supervisors. Que no es noti que dissimules. No sé si El Pastilla i la seva família es van posar a córrer de seguida o bé si van aguantar el tipus fins a arribar als cotxes, però van protagonitzar una fugida de pel·lícula. Imagino un atac de riure final gairebé histèric. ¡Que l’últim tanqui la porta! Feliç 2024, estimats lectors.