El Barça, en una crisi de llarg recorregut

En els últims mesos, la realitat d’un FC Barcelona teòricament en reconstrucció no ha fet sinó empitjorar. Després d’un final de temporada (la 2022-2023) en què es va celebrar el títol de Lliga després de quatre anys de sequera, amb el llast del fracàs europeu, les circumstàncies eren socialment complicades però esportivament convidaven a l’optimisme. Però des d’aleshores, s’han sumat diversos factors que auguren un fosc futur immediat tant per a l’estabilitat del club com per a la trajectòria dels equips professionals, en especial el de futbol, però també, i de manera destacada, el de la secció de bàsquet, que va a la deriva.

L’informe que comença a publicar avui EL PERIÓDICO incideix en els aspectes més destacats d’una entitat que no pateix només l’herència econòmica i la nefasta gestió de l’etapa Bartomeu, sinó també les conseqüències d’un estil presidencialista i personalista, el de Laporta, que no ha aconseguit revertir els errors del passat i que ha aprofundit encara més en un present que es caracteritza per la precarietat pressupostària i un futur en el qual la venda d’actius del club a fons inversors qüestiona greument l’autonomia financera i la mateixa viabilitat. En aquesta espècie de tempesta perfecta, s’hi pot afegir la tímida, poc entusiasta, reacció del soci al trasllat a l’Estadi de Montjuïc i, per descomptat, els dubtes creixents sobre el camí que segueixen les obres del renovat Camp Nou i l’Espai Barça, tant per la fiabilitat de les previsions com per les condicions en les quals s’executen els treballs, denunciades aquestes setmanes per aquest diari. No es pot fiar tot als cants de sirena d’una hipotètica Superlliga europea (amb promeses de grans ingressos, després de la favorable resolució judicial, però amb les incerteses d’un projecte que, ara com ara, no compta amb l’aval dels poderosos clubs britànics) com a taula de salvació a un estat de comptes que impedeix competir al nivell d’altres clubs europeus. A més, continua penjant la soga del cas Negreira, que podria afectar seriosament no només la reputació del Barça, com ja ha passat, i de l’opinió que mereixin per part de la UEFA els equilibris d’enginyeria financera de l’era de les palanques.

Respecte a la situació estrictament esportiva, la que mereix més atenció mediàtica, el Barça està patint una travessia del desert quant a joc i resultats, molt lluny del que es podria esperar de l’equip, amb un entrenador que ja comença a ser qüestionat i amb una plantilla que no sembla donar prou de si per aspirar a les tres competicions en les quals segueix en disputa. Mentrestant, el Barça Femení, l’estendard més victoriós en els últims temps, penja d’un fil, amb cessaments anunciats i dificultats en les renovacions de les estrelles.

Davant aquest panorama, les reaccions institucionals han optat per l’estratègia de la puntada de peu endavant, de la cortina de fum (com ha passat amb el cas de l’Espai Barça) en forma de culpabilització de l’entorn, de la recerca d’enemics exteriors o dels fantasmes habituals en un club que sembla seguir una singladura sense nord. La radiografia pessimista no canviaria amb una possible resurrecció del primer equip després dels reforços d’hivern. Els èxits esportius (ara com ara difícils d’imaginar) només mitigarien una crisi que, per desgràcia, es preveu de llarg recorregut.