Acceptar ‘cookies’

Demanàvem: "Fes-me cas" o "respon-me" sense dir-ho. Van sorgir Fotoblog i MySpace i els posts i escrits que es compartien venien de blogs els autors dels quals guardaven amb recel el seu anonimat. Trobo a faltar això. Trobo a faltar no veure la cara a tothom tota l’estona, saber menys de la gent o fins i tot no saber res de les seves vides. Abans un podia escollir quin tipus de continguts volia consumir, ara les aplicacions ens obliguen per defecte a veure el que milers de desconeguts comparteixen a les xarxes, ens interessi o no. No entenc per què hem perdut el zel i mostrem cada minúscul detall dels nostres dies o cada pensament estúpid que se’ns acut a estranys a qui no podríem importar-los menys. Recordo amb nostàlgia aquells anys en els quals ningú intentava vendre’m res cada minut, cada dia, cada hora, i encara podia trobar informació en cercadors com Google sense sentir que estava lluitant contra rastrejadors, cookies i el SEO. Durant molts anys vaig creure genuïnament que internet s’havia creat per a mi i que mai arribaria un dia en què observaria totes les possibilitats que posava al meu abast amb recel, gairebé fastiguejada. El cert és que em vaig cansar en certa manera, ja no sé utilitzar-lo.

Allà on tants busquen fer-se virals, uns quants només pensem a decréixer i passar cada vegada més desapercebuts. Que se sàpiga el menys possible sobre nosaltres. Suposo que m’he fet vella, no entenc els balls de TikTok que tan alegrement es comparteixen, ni la popularitat dels comptes de mares i pares que exploten les imatges dels seus fills per guanyar seguidors, ni com tantes persones van caure en l’estafa dels NFT.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Abans, abans un anava a internet. Era un lloc al qual dirigir-se, un ordinador en una taula a la qual un s’asseia i de la qual podia aixecar-se quan volgués. Podíem sortir i tornar. Ara és inescapable, el terror. Ja no és una eina, ho hem articulat tot al seu voltant. És la nostra vida, gairebé. ¿Com entendre’ns a nosaltres mateixos si desaparegués? No hi hauria a penes testament del que vam ser. Tot el compartit podrà ser utilitzat en contra nostre davant un tribunal format pels nostres iguals, no vam llegir amb atenció la lletra petita abans de pémer Sí, accepto i les nostres imatges, vídeos i escrits es fan servir per nodrir la intel·ligència artificial, que tant ens ajuda a crear una presentació de PowerPoint com ens genera un deepfake amb el qual intentar enfonsar-li la vida a algú. No, ja no m’agrada internet, la veritat.

No trobo res del que vull trobar a la primera, és horrible. Detesto fer una recerca a Google i ser assetjada des d’aquell precís moment amb anuncis d’empreses que ofereixen aquest article pel qual em vaig interessar, com si la meva tranquil·litat fos el preu a pagar per haver buscat quant valia un determinat tocadiscos. Ni tan sols era per a mi, aquest tocadiscos, el vaig buscar a petició d’algú i ara, cada vegada que obro Instagram, visc un malson en el qual tots els anuncis que em salten estan basats en el que l’algoritme creu que m’interessarà per aquesta recerca maleïda que vaig fer. Com m’agradaria poder tornar enrere en el temps.