Aquells vells anys nous
Escoltàvem el concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena amb una ampolla d’aigua mineral a mà, per purgar sanament els excessos de la nit de Cap D’Any. Una mica bàrbars i una mica nens, fórem tal vegada un dels centenars de milers de persones que varen començar l’any al Times Square de Nova York, ens quedàrem paralitzats en un embús en la rotonda amb subjectes borratxos o sopàvem en família, suportant nebots, el cunyat setciències i sense poder-nos negar a ballar la conga. Naixien els primers bebès de l’any, pugnant en qüestió de segons per ser un perfil d’actualitat o pura xifra del passat. Aquells vells anys nous no es pagaven amb Bizum ni substituïen els Reis d’Orient per un eixam de drons. Ara els bebès es diuen Mohamed o Rodriga. En un sospir aniran a matricular-se a classes de xinès mandarí.
En unes pàgines memorables, Ortega distingia entre quan canvia alguna cosa en el nostre món i quan canvia el món, cosa que succeeix amb cada generació. De manera orteguiana, el sistema de conviccions d’avui és substituït per un altre avui. És a dir, l’home torna a no saber què pensar sobre el món. Això té molt a veure amb els canvis i acceleracions dels últims anys, fins al punt que el 2024 pot ser un any fronterer.
De la Marxa Radetzky amb la Filharmònica de Viena ja hem passat al reggaeton amb Spotify, del confit d’ànec a l’emulsió vegana, dels cigars purs havans al vapejador, de parlar de futbol a discutir sobre canvis de sexe. Com s’ha fet possible que amb els prodigis de la rinoplàstia acabi desapareixent de l’univers el perfil diví de Silvana Mangano? Les arengues del discjòquei agiten els tabernacles, a anys llum de Bing Crosby.
Les alarmes d’Any Nou s’assemblen a les pors d’una nova edat mitjana i les litúrgies de sempre donen pas al desori pagà. Els més optimistes pensen que l’any que comença pot ser bo i alhora crucial; els més pessimistes addueixen la quantitat de precedents que van convertir un cap d’any confiat en un any nou més aviat propens al desassossec.
Per un instant, oblidàrem això i hi va haver una fusió general en el caure de les dotze campanades i la primera abraçada del Nou Any. No sols estem fets per al recel i necessitem poder esperar que, després de les alarmes, venen els dies clars. Ens sentim expectants i alhora ens espanten les noves fronteres del coneixement, els avenços de la medicina, la voluntat de crear institucions que mantinguin l’equilibri entre l’ordre i la llibertat. Després d’afegir-nos a la llarga cintura de nit vella i nova, mentre els dotze grans de raïm transiten per l’esòfag, guaita un entreacte de la festa, alguna cosa així com la possibilitat d’una esperança raonable però de sobte ja estem en un altre any, indòcil, imprevisible, de poc fiar. En qualsevol instant els algorismes produeixen un mareig, com navegar amb gran onatge.
Ortega també parlava de generacions senceres que es falsifiquen a si mateixes. Canviarem d’il•lusions perdudes. Serà cosa de mesos. Aquí prosperen la política emocional, la societat psicoteràpica, la prèdica dels nous drets. Les virtuts ciutadanes passen a ser com un condiment ciceronià que et pots posar o llevar com un serrell postís. L’any 2024 sembla predisposat al fet que la nova generació política es dediqui a parlar de virtut pública sense voler distingir entre drets i deures. Diuen que s’hi deixaran la pell.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
