Apunt
Les ironies del futbol
Aquesta setmana Pedri va concedir una entrevista a Ibai Llanos, d’aquestes que l’esperit de Nadal fa més relaxades i busquen el (fals) col·leguisme. Llanos va preguntar a Pedri com era Piqué en els entrenaments, i Pedri, gairebé incòmode, va respondre entre rialles que era un jugador espectacular, tot i que no, entrenar-se no era el seu fort. Va ser una resposta irònica, afilada, i em vaig dir que el futbol actual necessita més ironia. Tot és tan transcendent que als futbolistes els costa deixar-se anar i fer broma de manera intel·ligent. Piqué n’era un bon exemple, les seves paraules solien incloure una picada d’ullet irònica, i alguns entrenadors i jugadors se serveixen del doble sentit en les declaracions per criticar els àrbitres i evitar una sanció. Però poc més.
Potser estic demanant molt i la ironia només apareix sense pressions, quan el futbolista s’ha retirat. Ho dic perquè aquests dies sense futbol he llegit una autobiografia que és un tiberi d’humor i anècdotes, i al mateix temps un bon retrat íntim de les pors i tensions que pateix el jugador professional. De títol ocurrent, Subcampeón (Libros del K.O.) està escrita per l’exfutbolista Zuhaitz Gurrutxaga i el periodista Ander Izagirre. Quan un centra, l’altre remata la frase, i així construeixen el relat d’una carrera en descens. Després de debutar als 19 anys amb la Reial Societat de John Toshack i aconseguir elogis de futur, Gurrutxaga va començar a notar la pressió, la por de fallar. Psicòlegs, mentides i una trajectòria prometedora que es va anar esfilagarsant en equips locals.
Un intueix que res va ser fàcil, però que el bon humor va salvar Gurrutxaga i amb el temps es va convertir en còmic de monòlegs. Vet aquí un exemple del to del llibre: "Els meus companys d’equip se’n van anar a Bali, Zanzíbar o Santorini i jo vaig pirar amb la meva quadrilla amb autobús a Benidorm. Set nits, set gresques: la meva màxima regularitat de la temporada". Gràcies a aquesta distància irònica, el seu testimoni es llegeix com una novel·la que combina el dolor de la derrota amb l’alegria d’haver viscut en un món tan privilegiat i a estones tan absurd com el del futbol. Tot un campió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
