Gàrgoles
Sobre tots els vius i els morts
Llegeixin el relat de James Joyce aquesta nit de Reis, o mirin el film de John Huston
El professor Miquel Berga, especialista en literatura anglesa, és una de les persones que, en aquest país, ha estudiat més a fons la simbologia d’Els morts, el relat de James Joyce que tanca el volum de contes Dublinesos. També se’n va fer una pel·lícula, el testament amb què John Huston tancava la seva carrera cinematogràfica, que es va estrenar poc després que el director morís. Berga justifica cada un dels detalls del text de Joyce i, sobretot, recalca el fet que l’acció transcorri durant la nit de Reis, la dotzena nit després de la del Naixement, una nit en què es fa evident l’epifania, és a dir, la manifestació de la divinitat al món.
Per extensió, epifania és l’eclosió d’una evidència, la presència que transforma. Això és el que passa, de fet, a Els morts. En el relat de Joyce, Gabriel Conroy i la seva dona Gretta van a sopar a casa de les ties i d’una neboda de l’home. És una festa social amb un munt de gent. Ballen al saló, canten, mengen oca i púding, i s’estan una bona estona discutint sobre els antics cantants d’òpera, sobre la independència d’Irlanda i sobre una moda del Continent que consisteix a dur uns xancles que serveixen de protecció a les sabates de mudar en nits de mal temps. O en nits nevades, com la d’aquesta nit de Reis. No passa gairebé res, però passa de tot. En l’ambient festiu s’escolen breus, imperceptibles referències a la mort, com ara el moment en què es parla d’uns monjos que dormen al seu taüt, "per recordar-los el fi darrer", o com ara el discurs melancòlic que el Gabriel pronuncia al terme del sopar. Cap al final, la Gretta sent una cançó (The lass of Aughrim) que li evoca la història d’un vell amor, Michael Furey, que va morir molt jove, i el Gabriel s’adona de la seva petitesa i de la petitesa de la seva passió davant el record intens, indestructible, que la seva dona amagava.
Aquesta és l’epifania que els deia. L’ànima de Gabriel Conroy s’acosta a "aquella regió on habiten les vastes multituds de morts". No és només el plant de la dona, sinó la consciència que la neu lànguidament davalla, com el descens del seu fi darrer, sobre tots els vius i els morts". És a dir, la consciència de l’esvaniment. Sebastià Alzamora ha escrit que Els morts produeix "una forta vibració emocional que resta activa per sempre en la memòria del lector". I de l’espectador. Poques vegades han dialogat amb tanta maduresa, tant de rigor, tant de respecte, un text i una adaptació. Llegeixin-la, aquesta nit de Reis, o mirin el film de Huston. I sabran que els diaris tenien raó: "La neu era general a tot Irlanda".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
