Protestes
Discurs o delicte d’odi
La nit de Cap d’Any, en una de les ja habituals però cada vegada més minoritàries i radicalitzades concentracions davant la seu del PSOE al carrer de Ferraz en contra dels acords d’aquest partit amb l’independentisme, els manifestants van apallissar i van penjar un ninot-pinyata del president del Govern, Pedro Sánchez. L’acció ha rebut una radical condemna per part del PSOE, que l’ha qualificat de violència feixista i ha arribat a afirmar que podia ser constitutiva d’un delicte d’odi. Més tíbia, en canvi, ha sigut la condemna per part del PP, una cosa que ha merescut el retret per part dels socialistes en el que ja sembla un clàssic de la política espanyola, és a dir, demanar-li a l’oponent que censuri accions de les que no és responsable. Això, juntament amb el fet que els al·ludits exigeixin el mateix comportament per accions similars quan ells mateixos són l’objectiu i que no han merescut el mateix retret per part dels oponents, revela la doble vara de mesurar que alguns dirigents polítics utilitzen per jutjar aquest tipus de comportaments.
Discurs o delicte d’odi /
L’acció protagonitzada per un grup de manifestants vinculats a l’organització juvenil d’extrema dreta Revuelta no és un ritu d’Any Nou ni una simple broma, sinó que està vinculada a un tipus de protesta molt estesa en els últims anys i que, per molt que uns i d’altres s’acusin mútuament, no és patrimoni exclusiu de cap grup polític. De fet, no fa tant que sectors de l’esquerra o independentistes simulaven decapitar ninots de Mariano Rajoy o del Rei, que membres del moviment LGTBI en la celebració del Dia de l’Orgull apallissaven figures d’Isabel Díaz Ayuso i de Santiago Abascal o que en un poble de Sevilla es calava foc a un ninot que representava Carles Puigdemont.
Aquestes conductes, totes sense excepció, pateixen d’un indubtable mal gust, contribueixen a una perillosa deshumanització de l’adversari, poden fomentar la crispació i sens dubte, per molt simbòlica que sigui, comporten una elevada dosi de violència. Totes aquestes raons les fan ser odioses i per tant reprovables tant per als que les executen com per als que les excusen, justifiquen o minimitzen, com ha fet per exemple el líder de Vox. No obstant, no per això són delicte i tampoc es pot considerar que incitin a l’odi més enllà de l’odi ja existent entre aquells que les exerciten. Més aviat són conductes que s’han d’emmarcar en l’exercici d’un dret fonamental com és la llibertat d’expressió. Per això, només en el cas que aquestes accions fossin acompanyades de crides explícites a fer realitat les performances, és a dir, a atemptar contra la integritat física de persones, siguin o no líders polítics, o incitar a la discriminació de determinats col·lectius, serien perseguibles penalment. Com va establir una sentència del Tribunal Suprem el 2017, ha de distingir-se penalment «entre l’odi que incita la comissió de delictes, l’odi que sembra la llavor de l’enfrontament i que erosiona els valors essencials de la convivència i l’odi que s’identifica amb l’animadversió o el ressentiment». Poden ser reprovats políticament els que promoguin i aplaudeixin qualsevol d’aquestes formes d’enviliment de la convivència. Però no resulta coherent utilitzar-les com a arma llancívola quan el nivell de tolerància amb aquestes varia no en funció dels fets, sinó en funció de qui els realitza.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.