Barraca i tangana
Pel que sigui
De tant en tant em conviden a llocs. A Bilbao, una nit, vaig estar hores explicant la mateixa història a tot aquell que se m’acostés. Mesos abans, havia vist jugar un noi del Vila-real C que em va semblar boníssim. Era esquerrà, li queia la classe al perfilar-se, conduïa la pilota enganxada al peu, triava sempre la pssada correcta i sabia jugar per fora i per dins. Era sens dubte un futbolista molt meu. M’havia agradat tant que sempre que podia preguntava per ell en el club groc: resulta que havia crescut a la província de Múrcia però havia nascut a Bilbao perquè el seu pare era guàrdia civil o alguna cosa per l’estil. Així, aquella nit bilbaïna, atesa la coneguda política de fitxatges de l’Athletic, vaig expandir la valuosa informació sense demanar res a canvi, ni una compensació d’observador ni un copet a l’esquena ni un percentatge d’un futur traspàs. No obstant, i vist el que va passar, ningú em va fer cas.
Aquell futbolista era Iván Martín, al que després vaig apadrinar i vaig seguir a la meva manera: el treia en qualsevol conversa de sobretaula, el seguia a distància en les seves diferents cessions i el fitxava sempre en els equips de Biwenger, ja fos a Segona o a Primera. Ara té 24 anys i ho fa de 10 en el Girona: que sàpiga el noi que la seva evolució està sent per a mi molt satisfactòria. En aquesta casa estem molt contents amb les seves notes. L’animem que continuï esforçant-se amb cura i no baixi la guàrdia.
L’altre dia, de fet, va decidir el partidàs entre el Girona i l’Atlètic de Madrid en l’últim minut, amb un golàs de bandera. No ho explico perquè algú em doni la raó. No la necessito, perquè ja la tinc. Tampoc ho explico perquè em tornin a convidar a Bilbao. Només vull apuntar que jo podria haver canviat la història del futbol. Perquè, si alguna d’aquelles persones que va aguantar la meva encertada (tot i que pesada) visió sobre el talent adolescent d’Iván Martín m’hagués fet cas, i l’Athletic de Bilbao l’hagués fitxat fa temps, potser ara estarien trontollant els fonaments del City Football Group, del Girona i de tot el futbol europeu.
Però no em solen fer cas, i menys a les nits. Pel que sigui. Tot això, a més, em fa pensar en dos temes. Un: quanta saviesa he perdut per esquivar per norma els borratxos que se m’acosten. I dos: quantes petites històries una mica casuals determinen després la gran història. La història oficialment veritable. Del que sigui.
Perquè la gent em faci cas he d’aprendre a parlar amb les ulleres a la mà. Tot i que, en realitat, que no em fessin cas un grapat de semidesconeguts en una nit qualsevol en una ciutat aliena té bastant lògica, si es pensa. El problema és que la meva falta de credibilitat arriba a altres esferes. De la feina, ni en parlem. Respecte als meus fills, almenys, manejo un consol.
Vaig sentir el president del Castelló i apostador professional, Haralabos Voulgaris, explicar en un pòdcast el que va aprendre veient apostar el seu pare. Bàsicament, va aprendre el que no havia de fer. Vaig veure la llum: just aquesta pot ser la meva manera. Just així (ni tan sols els vam portar a néixer a Bilbao) puc ser d’utilitat per a la meva descendència. Ser l’exemple del que no s’ha de fer. Potser funciona, pel que sigui.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
