L’espiral de la llibreta
Per als camells, pa dur i una galleda d’aigua
El record de l’expectació infantil en la nit màgica de Reis
Malgasto un bon tall del dia crivellant diaris d’escriptors a la recerca de vivències i remembrances de la vigília de Reis. En va. Jaime Gil de Biedma parla d’un sopar amb Juan Goytisolo el 5 de gener del 1978 al restaurant Amaya, Rambla avall, al qual acudeix a contracor, perquè està refredat, amb dècimes de febre, i pel record d’un «monument al tedi» en anteriors trobades amb ell. Des d’un Madrid nevat, de postal, César González-Ruano consigna en el seu quadern, el dimarts 5 gener de 1965, la mort de T. S. Eliot, qui, per cert, va escriure un poema sobre el llarg viatge dels monarques d’Orient i els seus camells, «irritats, adolorits, refractaris». Mary, la companya de Ruano –va ser millor escriptor de diaris que persona–, s’ha encarregat «de les compres de tortells i totes aquestes coses».
Poc més. O no he sabut rasclar. Les festes de Nadal constitueixen una espècie d’aiguamoll en els dietaris, fins i tot en els del minuciós i metòdic Rafael Chirbes. O bé els autors es troben embeguts en la feina, com si tal cosa, o fan un salt olímpic fins a mitjans de gener, quan el rumb es redreça.
El cor desbocat
Pretenia reviure la tremolosa expectació, la inquietud infantil prèvia a l’arribada dels astròlegs errants. Les sabates ben enllustrades al costat de la finestra. Polvorons, torró i tres copes de conyac Terry, el de la malla groga, per a Melcior, Gaspar i Baltasar. Una galleda d’aigua i pa dur per als camells. Ses Majestats podien pujar a pols amb una corda fins al quart pis, com en el gimnàs del col·le, d’acord, però ¿les muntures? Era igual. Els encanteris exigeixen la suspensió de la incredulitat. El cor desbocat i un insomni que malvivia amb el requisit d’adormir-se com un tronc perquè, d’una altra manera, passaven de llarg.
Un bon dia, quan es van reprendre les classes, una nena va assegurar durant l’esbarjo que havia sorprès els reis amb les mans a la màgia en la nit dels fets. Li vaig seguir el corrent. Jo només n’havia enxampat un i de refiló, vaig dir, ja que es va esfumar quan vaig entrar al menjador, i em va deixar a penes entreveure la capa de vellut malva i un estrany pentinat que no era turbant ni corona, sinó una espècie de cucurulla, com el del mag Merlí de Disney.
La deliciosa i inoblidable angoixa d’aquelles vigílies. «L’anticipació és sempre pura», va escriure Angela Carter. Després, la vida ensenya a embridar les expectatives, el lent aprenentatge de la decepció, les desercions. Però, alhora, resulta fonamental el salconduit del nen que vam ser per continuar vivint. En la meva carta als Reis demano que la salut es vessi com un mannà sobre la bona gent, temps per dilapidar-lo al meu gust en recerques inútils i pluja. Galledes i galledes d’aigua. Que trascoli.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
