Les noves generacions amb prou feines recorren al refranyer, un recurs que no s’aprèn als llibres, o no necessàriament, sinó que es posa a la llengua com a herència familiar. "Com deia la meva mare... [i aquí afegiu-hi el refrany que us agradi]". Alguns ja estan en desús, han desaparegut o el pas del temps els ha deixat obsolets. Bona part dels joves els consideren un modisme de vells i són escassos els entorns en què coincideixen els nous hàbits adolescents –les xarxes socials, els videojocs, Tik-Tok o Twitch– amb aquells proverbis amb què Sancho desconcertava Don Quixot, que criticava tal costum al seu escuder. "También, Sancho, no has de mezclar en tus pláticas la muchedumbre de refranes que sueles; que puesto que los refranes son sentencias breves, muchas veces los traes tan por los cabellos, que más parecen disparates que sentencias".
El diccionari normatiu introdueix nous termes en la mateixa mesura que la societat en va desterrant d’altres, evolució natural en la qual el refranyer i els adagis tenen les de perdre. Fa tres mesos vaig trobar una notícia espectacular a La Opinión de Zamora, un d’aquests diaris que expliquen les coses que sovint passen desapercebudes a l’interior de la madrilenya M-30 i que els diaris generalistes descobreixen temps després i aprofiten per cobrir espais buits en períodes com el Nadal. Al llegir-la vaig recordar allò ja superat de "la feina d’un capellà, el sou d’un ministre i les vacances d’un mestre", no refrany, tot i que sí aforisme arrossegat per l’anacronisme de la modernitat.
Notícies relacionadesEl diari, del grup Prensa Ibérica, explicava la història de Teófilo Nieto Vicente, un nom desconegut a les moquetes de la Vila i Cort, un capellà de poble a l’Espanya buidada que des del mes de setembre atén 43 parròquies, cosa que el converteix en el sacerdot d’Espanya amb més pobles al seu càrrec. Teófilo és el capellà total, un clergue que imagino fent quilòmetres per aquestes carreteres de Zamora per impartir missa a la carrera, en petits temples –alguns derivats del romànic– d’Alcañices, Nuez, Valdre, San Juan del Rebollar, Rabanales... Així fins a 43 parròquies de les 84 que componen l’arxiprestat d’Aliste i Alba. Es pot suposar que amb tanta missa rebaixarà el vi del calze. L’home té tants fronts que s’ha servit d’un Grup missioner, els membres del qual és just citar: la monja sor Avelina, José Alberto Sutil Lorenzo (vicari) i Javier Prieto Prieto (diaca cooperador que hi anirà els caps de setmana: de dijous a dilluns, detalla La Opinión), una espècie d’Equip A eclesiàstic per no deixar desatès un sol feligrès.
Si tenim en compte que un ministre del Govern guanya 79.415,16 euros bruts a l’any (un salari elevat la responsabilitat del qual convé posar en context amb emoluments similars d’altres àmbits professionals) o que un 40% dels docents admet haver patit episodis d’ansietat que s’han convertit en baixes, dimissions o abandonament de la professió, les tasques encomanades al capellà Teófilo acaben posant en entredit la màxima del sou, la feina i les vacances. En el cas de la cúria, ja no hi ha vicari per a tanta missa. El 2023, 172 joves van ingressar en un seminari a Espanya i només 97 van ser ordenats sacerdots. A allò de treballar com un capellà, guanyar com un ministre i les lliurances del professor comencen a sortir-li cabells blancs. Cap de les tres professions pot considerar-se un xollo. Tot i que sempre podrem actualitzar el proverbi: la feina d’un tiktoker, el sou d’un youtuber i les vacances d’un influencer.
