Breu història d’Ortega Smith

El bateig polític de Javier Ortega Smith va tenir lloc el 2014 amb una heroica incursió a Gibraltar, on va sostreure un transcendent bloc de formigó, delicte pel qual està en recerca i captura des d’aleshores. Va tornar a l’escenari del crim gibraltareny uns anys després per penjar una bandera espanyola gegant i escapar-se una altra vegada nedant. Fundador de Vox junt amb Santiago Abascal, les miniinvasions del Penyal li van donar la rellevància mediàtica per entrar amb tots els honors en l’Olimp mediàtic de l’extrema dreta. Els seus antecedents biogràfics, no per previsibles, deixen de tenir substància: de benestant pare espanyol i mare argentina, és cosí íntim de Juan Chicharro Ortega, president executiu de la Fundació Francisco Franco. Va ser militant des de molt jove de la Falange de les JONS, i el 1986, amb només 17 anys, escrivia lloes enceses a la dictadura de José Antonio Primo de Rivera, com va destapar La Marea. Totes aquestes fricades del nen pijo haurien d’haver quedat en l’oblit, però l’explosió del procés li va donar una inesperada autopista mediàtica.

La consagració institucional d’Ortega Smith va ser la seva aparició estel·lar en el judici del procés com a acusació particular, el moment exacte i vergonyós en què una part de la societat espanyola va decidir tractar-lo com si fos algú respectable. Però, tot i que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda. Després de disbarats diversos, entre els quals destaca haver anat a un acte amb més de 9.000 persones amb símptomes de covid i sense mascareta en el pic inicial de la pandèmia, se’l va veure fa poc a Ferraz animant les masses contra Pedro Sánchez, i va arribar a enfrontar-se a la policia perquè no li deixaven fer el que ell mateix denunciava quan vestia la toga del procés: manifestar-se en contra del sistema. Fins que fa unes setmanes, es va treure la poca careta que li quedava amb un gest violent a l’Assemblea de Madrid cap a un diputat de Més Madrid, i ha sigut oficialment reprovat. No obstant, el més interessant d’Ortega Smith no és la seva trista biografia de fatxa de manual, que en condicions normals no donaria per a més que per compartir un passeig anònim a Ferraz amb els quatre nostàlgics de sempre. El més rellevant és com aquest falangista, masclista i violent se sosté encara, tot i que sigui trontollant, gràcies als suports explícits o implícits que encara rep. Una primera explicació molt clara són els mitjans que el van catapultar i el van blanquejar, a ell i Vox, durant tants anys, i que ara ja no saben com recular. La segona explicació és més inquietant: el PP es comporta amb Ortega Smith com ha fet amb Vox. Fa veure que el reprova però li compra el discurs, fa veure que el condemna però governa amb ell. En realitat, la petita història del busca-raons Ortega Smith serveix per il·lustrar per què l’extrema dreta s’ha obert camí a Espanya i per què la dreta, mentre s’hi aferri, no podrà governar mai. Hi ha un elefant sinistre a la sala, i gràcies a ell Pedro Sánchez segueix el seu passeig triomfal.