Neu i tendrums

M’acosto a La sociedad de la nieve amb més prevencions que no pas entusiasmes. Des d’aquella famosa Viuen i després d’uns quants documentals sobre l’epopeia (no goso dir-ne només tragèdia i aventura em sembla massa tou), dels jugadors de rugbi uruguaians, de l’equip dels Old Christians, que van sobreviure durant 76 dies enmig del no-res, en un desert de muntanyes i neu, als Andes, em pensava que era una història ja explicada que ha servit per a un argumentari que ha estat utilitzat tant des del punt de vista religiós com en xerrades motivadores o classes magistrals per a alts directius. En el moment en què es va saber la notícia de l’avió estavellat i, al cap d’uns mesos, la sorprenent supervivència dels setze que van poder explicar aquells dies terribles, la qüestió es va centrar en el morbo del canibalisme. Ho recordo així. ¿Era lícit (o moralment acceptable) ingerir carn humana, a pesar de les duríssimes condicions de les víctimes? ¿I com ho feien? ¿Què van explicar als familiars dels difunts un cop van poder parlar amb ells? Es va imposar aleshores tota una paleta de comentaris que anaven des de l’elogi de la resiliència (quan encara no era una paraula de moda) a la crònica més escabrosa i quasi pornogràfica.

M’acosto a la pel·lícula de Bayona, doncs, amb una barreja de déjà vu i de temor per una nova i excessiva entrega de catàstrofes, efectes especials i esperit emprenedor. Reconec que em sorprèn. No és que no hi hagi tot això que deia (el pols narratiu de l’accident i dels episodis més dramàtics cal dir que és excel·lent), ni tampoc elevades dosis de confiança en el gènere humà. Tot això hi és, amb una factura impecable. Però hi ha dos detalls que em deixen corglaçat. El primer és una actitud que seria exagerat qualificar de nihilista, però que dista molt de la lectura transcendent que molts van voler fer a partir de l’accident. "¿Quin sentit té, tot plegat?", es pregunten alguns protagonistes. I resulta que potser no en té cap, que l’únic sentit no és confegir una epopeia o oferir una lliçó, sinó simplement sobreviure. ¿Per què? Per sobreviure. I prou. El segon és la ingesta de carn humana, tema central que aquí té més a veure amb la deglució de tendrums i músculs tallats amb un vidre (segurament l’experiència real) que no pas amb prevencions o preceptes morals. El que compta és no tenir al damunt la mirada de l’amic mort, sinó només petites porcions no identificades de carn humana. Trencar el lligam entre la supervivència i la civilització: "Els que ja no hi eren, eren menjar".