La condemna dels mentiders

Els polítics tenen un alt nivell d’exposició pública, així que tenen moltes més possibilitats que la resta dels mortals de ser caçats en una mentida. En temps dels cercadors és molt fàcil per als opositors trobar el que es poden considerar mentides flagrants, però el fenomen no és nou. La mercadotècnia, primer, i els spin doctors, ara, són les forces que porten els polítics a no dir sempre el que pensen, sinó el que creuen que la gent vol sentir. Suárez va ser sempre esclau de la seva jura dels principis del Movimiento. González, dels 800.000 llocs de treball i del "d’entrada, no". Aznar, del "no negociaré amb terroristes" i del "Pujol, enano, habla castellano". Zapatero, del seu pla E per negar la crisi immobiliària. Rajoy, de les seves promeses de reducció d’impostos en ple austericidi. Per la seva trajectòria i pel moment que li ha tocat viure, Sánchez acumula una bona suma de mentides. N’hi ha que li atribueixen haver-se compromès amb Susana Díaz a guardar-li la cadira. Molts que es van reunir amb ell recorden que els va perjurar que no pactaria amb Podem (li "feia" perdre el son). I encara ressona el seu compromís de portar a Espanya Puigdemont "emmanillat". L’erràtica carrera de Sánchez s’explica perquè li ha tocat sobreviure al bipartidisme fins a substituir-lo pel bifrontisme, en el qual tot s’explica i es justifica simplement barrant el pas a l’adversari. Diu un vell aforisme que la condemna del mentider és que no es pot creure ningú. Segurament, Sánchez es veu reflectit en els girs que fa aquests dies sobre si mateix Puigdemont, enredat en les seves mentides que el van portar des de proclamar una república d’on va marxar cinc minuts després fins a assegurar que mai investiria un president del Govern d’Espanya. Si dos mentiders arriben a un acord, només es fien l’un de l’altre a través d’un mediador. Estem en aquest punt. La mentida forma part de la condició humana, però la mentida com a modus operandi polític acaba en embolic..