‘Anatomía’ d’‘El otro lado’

Potser podria parlar fins i tot de tendència, com es fa als articles sobre la tornada de les ronyoneres, els pantalons acampanats o les rostes: ¿per què ens ha donat per defenestrar personatges en les nostres ficcions? El text es podria remuntar, per donar una pinzellada culta, a les defenestracions de Praga, amb especial atenció a la de 1618, amb la qual es va iniciar la Guerra dels Trenta Anys: van tirar dos governadors imperials per la finestra del castell de Hradcany (el fet graciós és que van caure sobre fems i no van morir).

Però la pel·lícula de què parlo és Anatomía de una caída, de Justine Triet, que va guanyar la Palma d’Or a Cannes i que acaba d’emportar-se dos Globus d’Or. Allà, un matrimoni modèlic viu en una gran casa dels Alps francesos amb el seu fill gairebé invident. Un dia, el marit cau per la finestra de les golfes i el nen el descobreix ja mort a la neu. I la sèrie és El otro lado, amb Berto Romero al comandament: un periodista del gènere de misteri retroba la seva vocació gràcies al cas d’un pis encantat al Gornal, on, entre altres coses, descobrirà que el senyor de la casa va morir després de caure pel típic celobert obrer.

La pel·lícula analitza la fallida de la felicitat d’una família burgesa i aïllada, a través de la figura d’una dona alliberada (novel·lista d’èxit, feminista, bisexual, esquerpa), mentre que la sèrie planteja una mare coratge (maltractada pel seu marit, amb dificultat per arribar a final de mes, esquerpa també) que s’enfronta al desastre. Totes dues, no obstant, ens parlen molt del món actual i utilitzen els mecanismes de la ficció (del gènere de l’autoficció en el primer cas i del paranormal en el segon) per marcar els angles cecs del cas, mantenir la tensió narrativa i, de passada, retratar el nostre món.

La freda i precisa Anatomía de una caída utilitza la dissecció d’una parella per disseccionar el crim i la nostra societat. L’escriptora, alemanya, s’enfronta en el judici a tota mena de prejudicis (que no parli bé francès, que sigui una dona empoderada, que es dediqui a la literatura). I, no obstant, no és una víctima: tota la pel·lícula és una lluita entre el seu relat del que va passar (va ser un suïcidi) i el del fiscal (el va matar la mala dona), i, de fet, no s’imposa una veritat, sinó que es premia el millor o més creïble.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

En canvi, El otro lado és una sèrie que gairebé inventa un to o un color: una barreja d’humor seriós i terror sense broma, graciosa i poètica, que fa riure amb la boca oberta i tapar amb la mà els ulls. Passa en un d’aquests pisos, ocasional olor de col o sardina, on a l’hora del telenotícies es deu sentir una filharmònica de forquilles batent ous a tots els pisos per a la truita francesa de dilluns. El pis és perfecte per al misteri: als seus impossibles passadissos poden aparèixer fantasmes, que també es poden manifestar en canonades amagades i parets de cuines enrajolades massa dècades enrere. Nacho Nieto (Berto Romero) s’enfronta a un cas de realisme social a través del paranormal (l’aposta és similar a una pel·lícula molt infravalorada: Platillos volantes, d’Óscar Aibar). Berto és aquí un Quixot, que va créixer amb aquestes creences i que amb elles s’enfronta a un món precari i injust: la seva situació (caigut en desgràcia, intenta impulsar una espècie de ruïnós pòdcast de misteri) i la de la dona del pis. El més al·lucinant és que és tan ambigua com la sofisticada pel·lícula francesa, perquè al final un es planteja si la dona tenia dret a matar el seu marit maltractador.

No és casualitat ni coincidència, tot i que sí que sigui a la seva manera una tendència, que aquestes dues grans obres parteixin d’una defenestració. Encara ho és menys que totes dues reflexionin, en realitat, sobre quins relats ens creem i quins no en una època en què ja no colen les innocentades el Dia dels Innocents (perquè cada dia és 28 de desembre). Els llestos diuen que abans, quan crèiem en ovnis, érem més tontos. Ara, en aquesta època de fantasmes, ens ho empassem tot i no passem d’espavilats, que són els tontos que es creuen llestos.