Maneres de passar el temps
Vaig parar a posar gasolina fa sis setmanes, camí de Pontevedra. Vaig dubtar, però al final vaig omplir el dipòsit. Cada vegada que ho faig sento que em claven una pallissa i durant diversos quilòmetres condueixo amb una rara tristesa entre les mans. Va passar una cosa extraordinària aquell matí. Va sortir l’empleat de la gasolinera i em va dir pel meu nom. Vaig trigar dos segons a reconèixer-lo. ¡Era Atanes! Havíem estudiat junts a l’institut. "Quantíssims anys", vaig dir sorprès, i em vaig llançar a fer-li una abraçada, que ell va correspondre com va poder perquè maniobrava per ficar la manguera en el dipòsit. "Home, no tants. Ens vam veure per carnaval". Em vaig quedar aixafadíssim. Jo només el recordava de feia trenta anys. ¿Com havia pogut passar tant temps –tres dècades– des del febrer passat?
Me’n vaig anar, i a meitat de camí vaig recordar una altra experiència estranyíssima amb el transcurs del temps que havia tingut una ciutadana sud-africana, anomenada Lydia Lipman, que va relatar fa algunes setmanes en una carta a The New York Times. A mitjans dels setanta, després de completar els estudis universitaris, el seu marit va aconseguir una passantia a l’Hospital Bellevue de Nova York, i es van mudar. Van llogar un modest apartament al carrer 72, entre Central Park West i Colombus Avenue. "Un petit restaurant italià a la cantonada del carrer es va convertir en la nostra cuina almenys quatre nits a la setmana", explicava. Allà treballava una cambrera que ells anomenaven Olive Oyl. "Tirava els menús sobre les estovalles de plàstic, servia una gerra de vi de la casa i s’allunyava fins que estiguéssim preparats per demanar". Gairebé sempre prenien el mateix: cloïsses casino, vedella a la parmesana i un cannolo per compartir.
Quan van caducar les seves vises van tornar a Sud-àfrica. Set anys després, amb motiu d’una conferència, van tornar a Nova York i van visitar el seu antic restaurant. Allà seguia Olive Oyl, que es va acostar, va tirar els menús sobre la taula i es va allunyar. Però després d’uns passos es va aturar, es va girar, els va mirar fixament i va preguntar: "No us hem vist en un parell de setmanes. ¿Us heu mudat a un altre barri?".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
