Pèl·lets i campanya, mala combinació

El 13 de desembre la Xunta va detectar l’arribada de plàstics a les costes gallegues; el 20 de desembre el Govern va saber que procedien de l’accident del Toconao i ho va comunicar per WhatsApp a les autoritats gallegues; aquestes al·leguen que no van rebre l’avís formalment per escrit fins al 3 de gener, i en persona per part de la vicepresidenta Teresa Ribera, el 7 de gener. El Govern va reclamar a la Xunta que declarés el nivell 2 d’alerta que implica la seva intervenció, i aquesta no ho va fer fins que es va avançar en aquesta iniciativa el Govern d’Astúries. Per tot seguit, exigir l’aportació de mitjans de l’Estat abans que arribessin a les platges (competència autonòmica) i interceptar-los en canvi en alta mar (competència estatal).

Fins aquí, l’habitual joc de més que millorable coordinació entre administracions de diferent signe i la no menys freqüent construcció de relats per traslladar la responsabilitat al contrari. Això, sense deixar de ser lamentable, passa a ser més greu perquè ha condicionat les diferents avaluacions de la gravetat de la situació i, encara pitjor, les mesures que calia prendre.

Evidentment, amb una convocatòria electoral pel mig, l’ombra del petroler Prestige ha sigut més que allargada. Hi ha pocs dubtes que l’abocament de plàstics suposa un perill ambiental: des dels efectes purament físics que tinguin les boles de plàstic sobre els peixos i aus que les ingereixen fins a la possibilitat que continguin additius amb conseqüències tòxiques un cop s’hagin introduït inevitablement en la cadena tròfica. I tampoc n’hi ha que des de la Xunta aquest risc s’ha infravalorat, just fins al moment que s’ha pogut passar a assenyalar competències del Govern central. Però no és en absolut evident que el mal ambiental pugui comparar-se així com així amb el que va causar el vessament de petroli del Prestige, ni que les negligències en la gestió del sinistre siguin equivalents a les que van envoltar aquell desastre, tot i que des de l’oposició al Govern gallec s’hagi volgut insistir en els possibles paral·lelismes.

Fins aquí la dansa d’atribució de responsabilitats i de la seva rendibilització política. Un terreny inevitablement enfangat en el clima actual de la política espanyola, i encara més en campanya electoral. Però, si ja seria criticable que la reacció efectiva davant la marea plàstica dels que havien d’actuar en primera instància a les platges afectades hagués quedat condicionada i paralizada durant setmanes per una avaluació incorrecta del les conseqüències del sinistre, encara ho seria molt més que darrere de la inacció hi hagués simplement càlculs, temors i escrúpols purament electorals.