Immigració, un pacte opac

Junts ha aconseguit que es parli d’un mecanisme que incentivi fiscalment les empreses que se’n van anar de Catalunya el 2017 (no sancions si no tornen tal com havia avançat) i sorprenentment sembla haver arrencat dues aspiracions llargament reivindicades pels partits nacionalistes catalans, la publicació de les balances fiscals així com la delegació de les competències en matèria d’immigració, una competència exclusiva de l’Estat part de la gestió del qual, d’acord amb l’Estatut, recau en la Generalitat.

És aquest anunci el que, a més de dubtes sobre la seva constitucionalitat, genera més interrogants que cal resoldre. Es desconeix com es portarà a terme un traspàs que afecta diverses conselleries i ministeris que fins ahir no sabien res. I com pot parcel·lar-se autonòmicament una gestió que afecta la gestió de fronteres internacionals i aspectes, com la distribució dels nouvinguts a territoris com les Canàries, que requereixen exercicis de solidaritat interterritorial. Però més enllà dels dubtes operatius i competencials, la fórmula de l’acord torna a posar sobre la taula la irregularitat que suposa que Junts es pugui atribuir, en funció del seu pes en la governabilitat, una representativitat dels interessos de Catalunya que no es correspon al seu pes electoral com a quart partit català en les últimes generals (i en l’oposició al Parlament). Que el que es va acordar a Madrid fos el contrari del que es va votar al Parlament, que va rebutjar una proposta similar de Junts, i fos acordat a l’esquena de qui l’hauria d’aplicar, el Govern de la Generalitat, pot vendre’s com una victòria de partit. Davant els seus oponents polítics, però també davant les institucions catalanes. Les declaracions des de Junts sobre la (remota) possibilitat que un traspàs tingui impacte directe sobre la concessió de permisos de residència i treball, expulsions i deportació de persones reincidents (i en concret, vincular aquest problema més a la immigració que a la reforma necessària del Codi Penal) també emet senyals preocupants sobre en quins termes pot convertir-se aquest tema en un eix central de la pròxima campanya electoral catalana.

Del que ha passat el govern de Sánchez en pot extreure alguns ensenyaments. Sense tenir una sòlida majoria no es pot abusar dels reials decrets. Configurant-los amb el format òmnibus, en una barreja temàtica incoherent, hi ha el risc de disgustar múltiples bandes, de multiplicar els possibles vetos i d’haver de lidiar amb reclamacions aleatòries. I finalment, pot traslladar-se a l’opinió pública que el preu per mantenir-se en el poder és una constant subhasta amb pactes contra rellotge, sense deliberació, sense diàleg i en secret, una cosa de què la portaveu de Junts s’ha vantat i que constitueix una perversió en tota regla del joc democràtic per molt peix al cove que pugui exhibir-se.