La tribuna
Fer el català més útil
La globalització, amb un fort component cultural, està exercint una pressió enorme sobre les llengües mitjanes i petites, més encara si no compten amb un Estat fort que les defensi amb determinació
Cada cop més la ‘lingua franca’ entre els joves és el castellà, mentre que la llengua catalana presenta un cost que només una minoria conscienciada assumirà
"Jo, com saps, fa temps que em plantejo retirar-me, i una de les raons, entre d’altres, és que crec que els meus nets no entendran les novel·les del seu avi. Això del català en dues o tres generacions s’haurà perdut, haurà esdevingut una cosa estranya per a la majoria del jovent". Són paraules d’un escriptor català i en català amb una llarga trajectòria darrere i que col·lecciona una molt important llista de premis. Aquest amic meu s’expressa així quan apareix en la conversa la qüestió de la llengua.
El novel·lista fa temps que s’ha adonat, com qualsevol que tingui oïda, que cada cop més la lingua franca entre els joves és el castellà. Ho llegíem dilluns en aquest diari, que es feia ressò dels resultats de l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, de la Generalitat. Al reportatge publicat per EL PERIÓDICO s’explicava com l’ús del català s’ha desplomat entre els joves en els últims anys. Entre els exemples, apareixia el cas de dues cosines de famílies catalanoparlants que, al trobar-se, conversaven en castellà. Aquest hàbit està molt estès, i es reprodueix entre els amics i els grups i colles. Passa igualment quan els joves s’adrecen a algú per primer cop, entren en un bar, un comerç o qualsevol altre establiment. El que resulta normal, en el sentit de neutre, és el castellà, mentre que el català està connotat i això genera incomoditat, és a dir, presenta un cost que només una minoria conscienciada assumirà. Així, i també d’altres maneres –no tot té a veure amb el comportament del jovent–, és com el català va empetitint-se, i cada vegada és menys compartit a Catalunya.
No em veig personalment capaç ni, de tota manera, disposo de l’espai suficient per provar de determinar per què això està passant i d’una forma tan evident. Penso, però, que té relació amb la globalització. La globalització, amb un fort component cultural, està exercint una pressió enorme sobre les llengües mitjanes i petites, més encara si no compten al darrere amb un Estat fort que les defensi amb determinació. L’espanyol, amb centenars de milions de parlants a tot el món, i oficial en una llarguíssima llista d’estats, resistirà perfectament la globalització, fins i tot en forma part i se’n pot beneficiar. El català, en canvi, ho té, al meu parer, molt més complicat
Naturalment, disposar d’un Estat que, en el millor dels casos, és reticent a assumir el català i la diversitat d’identitats com un actiu, com un patrimoni, tampoc hi ajuda. Ni que, per exemple, mentre que el castellà és obligatori a Espanya, el català només sigui un dret, i sovint escamotejat, a Catalunya, el País Valencià i les Balears. O el continu qüestionament de l’ensenyament en català. Tanmateix, tinc la impressió que això només és una part i, segurament, no la principal del problema. Com tampoc, almenys de moment, els esforços per arraconar el català i fer-lo desaparèixer al més aviat possible, impulsats per un ampli flanc del nacionalisme espanyol. Un afany –acabar amb una llengua, una cultura i una identitat– que suposa una atroç baixesa moral. No obstant, la independència de Catalunya tampoc garantiria el futur del català. Proporcionaria més eines per fer polítiques en la seva defensa, certament, però no asseguraria res.
Un fenomen similar i paral·lel al que té lloc entre els joves es dona també entre les persones que venen de fora –l’estructura demogràfica de Catalunya no es pot perdre de vista a l’abordar la qüestió de la llengua– i no coneixen el català. Quan en sospesen costos i beneficis conclouen que paga més la pena aprendre el castellà (en el cas dels llatinoamericans, ni els cal). Els és més útil. Oimés quan la immensa majoria se’ls adreça en castellà (molts catalanoparlants segueixen canviant d’idioma davant un desconegut) i alhora veuen que tots els catalans parlen en castellà, però sols una part en català (el monolingüisme es dona sols en castellà). És la mateixa cosa de què s’adona qualsevol nascut a l’estranger en una família catalanoparlant i que no domina el castellà. De seguida descobrirà, al trepitjar Catalunya, que sols amb el català no es pot viure amb normalitat, cosa que no passa amb el castellà.
La clau, crec, rau a fer del català una llengua compartida i de país, i treballar per fer-la més útil i avantatjosa, fet que abasta un munt de diferents aspectes. Incloc en aquesta idea d’utilitat els motius i raons que porten algú a invertir temps i energia a conèixer-lo i emprar-lo en el dia a dia. Això resulta vital i alhora complicat quan algú té una alternativa com l’espanyol o castellà. n
