Neruda, Depardieu i altres monstres sagrats
El debat sobre la separació entre l’home i l’obra artística
Als 20 anys em vaig enamorar fins a les arrels del moll. Pablo Neruda i els seus Veinte poemes de amor y una canción desesperada em van acompanyar en els embats del desig, la melancolia del desig, l’alegria o el neguit en què esclatava el món. Podia recitar d’una tirada diversos poemes, com aquell que comença: "Te recuerdo como eras en el último otoño. / Eras la boina gris y el corazón en calma". Després, amb el transcurs dels anys, quan vam saber el que sabem, penso en el poeta amb un pessic d’aprensió; dues ombres allargades han enfosquit la seva figura.
El Nobel xilè va abandonar la seva filla, afligida d’hidrocefàlia, i va violar la serventa tàmil que netejava la seva latrina quan era cònsol a l’antiga Ceilan. Relata el trist episodi en el seu llibre de memòries, Confieso que he vivido: "El encuentro fue el de un hombre con una estatua. Permaneció todo el tiempo con sus ojos abiertos, impasible. No se repitió la experiencia". Presumeixo que el pròxim estiu, al juny, quan el celebrat Veinte poemes... compleixi cent anys, creixerà de nou el debat sobre la cancel·lació de Neruda. ¿Ho mereix? No hi ha manera de sortir indemne d’aquest ortigall.
El linxament
Pensava en l’assumpte arran del cas Depardieu, que continua cuejant a França després que hagi transcendit que l’autor de la tribuna a Le Figaro en què es demanava "no esborrar" el celebèrrim actor és un editorialista molt pròxim a Éric Zemmour, un líder de la ultradreta. Ara els que s’estan esborrant són alguns dels signants d’aquest manifest que enaltia Gérard Depardieu com "l’últim monstre sagrat del setè art" entre els francesos. Fins i tot Macron havia ficat la seva cullera en la controvèrsia entorn de Depardieu, sobre qui pesa una reguera d’acusacions per abusos sexuals, inclosa la violació (en tres casos); al president no l’agafarien en una "cacera", i ni li passava pel cap desposseir-lo de la Legió d’Honor, perquè aquest guardó no està per premiar la "moral".
Cert. Depardieu va estar sublim en el paper d’Olmo Dalcò a Novecento; a Cyrano de Bergerac; en la pell de Danton en el seu duel contra el terror de Robespierre. L’art no està per repartir carnets de civilitat, això és indubtable. L’argument és un altre: la metamorfosi del paradigma. En part, es tracta d’un canvi generacional, d’una transformació de les mentalitats. Ha arribat a la seva fi la sacralització als altars que concedia al creador patent de cors per enfangar-se en comportaments execrables mentre els altres callàvem o miràvem cap a una altra banda.
Aquest dijous van tenir lloc diferents manifestacions a les ciutats de París, Lilla, Tolosa i Marsella per denunciar el suport del president a l’actor. Una de les proclames deia: "Assez de ce vieux monde" (ja n’hi ha prou d’aquest vell món). Aquí està la clau.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
