La cultura de la cancel·lació contra Ituño
Em pregunta un amic guionista si el cas d’Itziar Ituño em sembla "cultura de la cancel·lació", o què. Aquest paio i jo parlem molt del tema. A ell l’espanta i a mi em fascina. En el seu sector, la cancel·lació es viu com una amenaça, mentre que en el meu es pot observar i comentar amb interès antropològic. Ens vam conèixer després que ell em demanés consell quan una opinió seva va començar a desencadenar comentaris injuriosos sobre el seu grau de feminisme, el típic. La cosa no va anar a més: una tempesta tuitaire d’estiu. Però ell va quedar tocat i ara m’envia casos que sí que arriben a més, i els comentem.
Parlo de guions censurats, pel·lícules que no reben subvenció per qüestions de correcció política o quotes, de personatges empestats en la seva professió i premis concedits per raó política. Ell veu la cultura de la cancel·lació com una cacera; jo, com el fet que defineix el nostre moment social, caracteritzat per la intransigència frívola, el posat moralista i el benquedisme. Som esclaus de qui ens consumeix. La cultura de la cancel·lació és la conseqüència directa de convertir-nos en "marca personal". Humans amb problemes de reputació típics d’un departament de relacions públiques, pujades i baixades a la borsa, prestigi volàtil, fins i tot fallides. Tot això aplicat a l’art i les persones. Que l’esquerra hagi començat amb el tema és la meva raó per no votar.
Així, ¿què més podria ser que cultura de la cancel·lació, el cas d’Itziar Ituño? L’actriu, coneguda per La casa de papel, té idees polítiques radicals. Va a manifestacions per l’acostament dels presos d’ETA i li han tret un vídeo del 2012 en el qual envia el seu carinyo al seu amic Txus, terrorista pres per matar un ertzaina. Vaja, que l’actriu és abertzale i fins i tot proetarra, jo què sé. El cas és que per significar-se paga ara, de sobte, un preu econòmic i professional molt alt. Ja ha perdut campanyes de publicitat amb BMW i Iberia i caldrà veure si la cosa es queda aquí o les seves accions segueixen desplomant-se fins a arrossegar el fang tota la seva carrera actoral. Aquestes coses se sap quan comencen però no on acaben.
Notícies relacionadesDoncs bé: el meu amic té dubtes. Com que la ideologia política d’Ituño el fastigueja, em parla de la llibertat de les empreses per anunciar-se amb qui vulguin. ¡És clar que tenen aquesta llibertat! També l’horda té llibertat per difamar en massa l’individu. Així és com estem obligant els artistes a callar les seves opinions si aquestes queden fora de les correccions polítiques, que no són una, sinó moltes; amb què, lluny de dirigir-nos a una societat més ètica, ens encaminem a una hipocresia encotillada. Els radicals, si volen treballar, dissimularan. ¡Després tenir certes idees polítiques està prohibit, de facto! Jo sempre he considerat que això és propi de les dictadures, però què sabré. A Mondragón, en els temps en què les idees d’Itziar Ituño premien gallets, calia tenir collons per parlar en llibertat.
L’ètica no canvia si traslladem d’un extrem a l’altre la moral de la víctima d’una injustícia. Quan Disney va prescindir de l’actriu Gina Carano i la van fer fora de The Mandalorian per les seves crítiques a Black Lives Matter, vaig escriure el mateix. Si resulta que la nostra Gina Carano és abertzale, m’és igual. No penso votar el mateix partit que Ituño i fins i tot em sento legitimat per insultar els seus amics, però a una actriu només li demano que faci bé la seva feina. Res del que utilitzen contra la seva reputació ho qüestiona. I tota la resta és caça de bruixes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
