Petita oda a les mames
Sobre l’actriu Sofía Vergara i els pits que obren portes
La bellíssima actriu colombiana Sofía Vergara, de promo per Espanya per publicitar la nova sèrie que protagonitza a Netflix, Griselda, en què encarna una capitost del narcotràfic, ha muntat cert enrenou aquests dies a compte de les seves glàndules mamàries. La van entrevistar Luz Sánchez Mellado, a El País, i l’ínclit Pablo Motos, a El hormiguero, i les càmeres van recórrer amb delectació la regatera de l’actriu. A ella li és ben igual que l’hi mirin. En les dues ocasions, Vergara no va tenir objecció a confessar que la seva davantera li va obrir totes les portes, que va ser el seu passaport al món als 20 anys, quan va començar com a model. Però, si es manté en la professió, va remarcar, no és per mèrits pectorals, sinó perquè no té por del risc, treballa com ningú i manté els ulls oberts com una òliba. "Si només veus els meus pits, llavors el problema és teu".
Resulta gratificant la seva sinceritat. Per què negar-ho, l’assumpte dels pits és important. Molt. Tetes, mames, sines, peres, mamelles, melons, pitral, el nom és igual. Pedro Mairal les anomena "temblor hipnótico" i "imanes de los ojos" en un capítol la mar de divertit inclòs en el seu llibre de cròniques Maniobras de evasión (Libros del Asteroide).
Les raons de la Loren
Cada generació, raona l’escriptor argentí, ha tingut els seus pits formatius: per a uns van ser els de Sofía Loren a Bocaccio 70; per a d’altres, els de Monica Bellucci. O els de Sabrina Salerno. Importen, sí. La novaiorquesa Nora Ephron va explicar que ho va passar fatal en els anys 50 de la seva adolescència, sent plana com una post de planxar, ja que llavors es portaven els pits cònics i punxeguts, de l’estil de Lana Turner (almenys, als Estats Units).
Els pits exerceixen una curiositat abissal; ja ho adverteix la dita de les dues carretes. Així que va fer molt bé l’actriu colombiana a utilitzar com a clau mestra aquestes protuberàncies que apareixen de cop en la pubertat, perquè després, amb el pas del temps, sucumbeixen a la força de la gravetat i ja no estan per a tantes obertures. Un altre tema són les portes que una pretengui obrir amb les mamelles, i el fet que existeixin claus individuals, claus secretes i claus col·lectives. Que cadascú faci el que vulgui. A casa som molt del motto d’Alaska, "a quién le importa lo que yo haga".
En qualsevol cas, crida l’atenció que a hores d’ara del partit es continuïn pixelant mugrons o es generi l’enrenou de l’estiu passat quan Eva Amaral va ensenyar les virtuts en ple concert. És més, la humanitat hauria de construir un monument còsmic a les mamelles que ens alleten des de fa mil·lennis. Diuen els que en saben que les glàndules mamàries femenines van propiciar l’evolució de l’espècie: gràcies a aquestes i a la seva capacitat d’emmagatzemar llet abundant, els nounats podien ser més petits i els nostres cervells podien créixer més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
