Mundialització de la crisi de Gaza

Ahir a la matinada, el Pakistan va atacar objectius balutxis proiranians al territori del seu veí. L’Iran havia bombardejat al seu torn una suposada base de la guerrilla balutxi Jaish al-Adl​ en territori pakistanès un dia abans. L’intercanvi d’agressions es pot quedar en una fricció com les que es produeixen crònicament a la no menys tensa frontera indopakistanesa o elevar el risc d’escalada més enllà de qualsevol previsió que s’hagués pogut fer durant les primeres setmanes de la guerra de Gaza. Des que els milicians houthis, avalats per l’Iran, van iniciar els atacs contra barcos al mar Roig, l’activitat dels diversos tentacles del règim dels aiatol·làs per presentar-se com el veritable defensor de la causa palestina davant unes acomodatícies monarquies àrabs no ha deixat de créixer. I el doble atemptat d’Estat Islàmic al cementiri de Kerman, el dia 10, durant un homenatge al general Qasem Soleimani, assassinat el 2020 pels EUA, va proporcionar a Teheran el pretext per multiplicar els fronts oberts amb bombardejos al Kurdistan iraquià i a Síria, com a preludi del seu intercanvi de foc amb el Pakistan. L’Iran mai va ser un actor secundari a la regió, però sí que ha augmentat, vigilant sempre de no superar el llindar que porti a la guerra oberta, el seu desafiament a l’statu quo.

Amb tot, llevat que la comunitat internacional deixi d’afrontar amb tebiesa la resolució de la guerra, pressioni Israel perquè accepti un alto el foc i freni l’escalada, aniran en augment els riscos que es descontroli el conflicte. Són mers pretextos la pretensió iraniana d’acotar les conseqüències de l’atac en territori pakistanès a una acció contra una fosca organització terrorista, la del Pakistan d’esgrimir el dret a respondre a l’agressió i la dels dos països de fer front als independentistes balutxis. Les raons són d’altres, fins i tot en cas que efectivament aquesta milícia hagi incrementat la seva activitat els últims temps.

Les causes de l’agreujament del conflicte remeten a la trama d’interessos creats i equilibris a la regió, més inestable des que els EUA la van negligir per concentrar els seus esforços al Pacífic –la competència amb la Xina–. La incapacitat de la Casa Blanca de contenir la bel·licositat del Govern israelià, el comportament opac de Rússia, les complicacions del comerç entre Europa i Àsia per la situació al mar Roig i altres amenaces a mitjà termini com l’encariment de l’energia –gas i petroli– ja han mundialitzat el conflicte. Que les hostilitats també es globalitzin és encara evitable.

Les possibilitats de contagi de què van advertir molts analistes, inclosos alguns dels departaments d’Estat i de Defensa dels Estats Units, quan va esclatar la crisi de Gaza van tenir en general poc ressò, però avui és un fet l’extensió de la inestabilitat més enllà del conflicte palestino-israelià. Resulta preocupant que, superats els cent dies de guerra a Gaza, es doni per impossible una negociació multilateral que l’aturi i en canvi sigui una hipòtesi permanentment sobre la taula que s’incrementin les accions que forcin un desplaçament gens voluntari de la seva població, cosa que desencadenaria per força una escalada. En aquest sentit, deixa poc marge per a l’esperança el comportament al Consell de Seguretat de l’ONU dels que se suposa que poden reconduir la situació.