Els valents del teatre
El risc i la modernitat escènica no passen només per la provocació –inherent a l’art–, sinó per una cosa molt més atrevida, profunda i imperible: la dramatúrgia
No hi ha disciplina artística que pugui sobreviure sense nova creació. L’art necessita explicar en present els nostres temors, emocions i conflictes perquè ens reconeguem en ells. La literatura, la música, el cine i per descomptat el teatre són el mirall que ens torna el que som en uns casos i el que defugim ser, en d’altres. No obstant, durant anys la programació teatral a Catalunya s’ha obsessionat per revisitar, adaptar i reformular autors clàssics, adornant textos de Shakespeare amb música de Los Chichos o recreant textos de Pinter a ritme de techno. Espectacles pretesament trencadors que obliden que el risc i la modernitat escènica no passen només per la provocació –inherent a l’art–, sinó per una cosa molt més atrevida, profunda i imperible: la dramatúrgia.
Cal ser valent per escriure avui teatre. Els nous dramaturgs i dramaturgues protagonitzen l’autèntica revolució cultural. Ells escriuen avui els clàssics de demà i, a més, els estrenen per mig món. Llàstima que la seva valentia contrasti amb l’escàs suport dels programadors teatrals.
Mentre a Europa o a Llatinoamèrica esperen i celebren els textos de Marta Buchaca o Llàtzer Garcia, aquí els programen esporàdicament: si de cas un cicle inclòs en la programació d’un gran festival o alguns dies aïllats i sense gairebé promoció en una sala gran. Els programadors dels grans teatres reconeixen el talent dels nous autors, però no fan res per facilitar-ne el descobriment al públic.
Notícies relacionadesSense sales com la Beckett, obrador internacional de dramatúrgia i referent per a nous creadors i públics, la Flyhard, laboratori d’agosarades propostes, o el Tantarantana, fidel en el seu compromís amb la nova creació, la nova dramatúrgia seria més aviat inèdita davant la impossibilitat d’estrenar-se mai. Ens hauríem perdut autors com Oriol Puig Grau, Marta Aran, Elna Roca, Israel Solà o Xavi Buxeda.
El teatre té un públic, però és urgent que hi hagi un nou públic que tingui teatre. Un nou teatre.
