A més glòria pròpia

A diferència dels congressos, on els partits estan obligats pels seus estatuts a presentar ponències, rebre esmenes i votar resolucions, en les convencions les formacions polítiques apliquen les regles que més els convenen en cada moment, sempre que els serveixin per reafirmar-se en les seves posicions i per reagrupar-se entorn del líder. Més, si com va passar a la convenció del PSOE celebrada el cap de setmana passat a la Corunya, no acudeix a la reunió cap dels representants del sector crític –ni tan sols ho va fer el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page–, i, per tant, totes les veus que s’escolten són, com així va ser, a més glòria del partit i del líder. En un context d’entusiasme per haver aconseguit mantenir-se en el poder, és cert que amb un milió de vots més el 23J que fa quatre anys, els socialistes espanyols van mostrar a més el convenciment íntim que tret d’imprevistos, que, com ja es va veure en la passada legislatura poden produir-se en qualsevol moment, tenen corda per a estona.

La convocatòria, com va quedar clar des del principi, tenia dos objectius bàsics. D’una banda, acompanyar el seu candidat a les eleccions gallegues del 18 de febrer, José Ramón Gómez Besteiro, igual com va fer el PP en la interparlamentària d’Ourense amb el seu candidat, Alfonso Rueda, i, d’altra banda, incorporar a la doctrina oficial del PSOE la defensa de l’amnistia als imputats del procés. L’argument repetit ja és conegut, aquesta, la de l’amnistia, és la via per arribar al "retrobament total" entre Catalunya i la resta d’Espanya. La inclusió d’aquesta mesura de gràcia en el programa socialista mira de reparar la incongruència d’haver estat negant la possibilitat de concedir-la fins que el resultat electoral de juliol va demostrar que Pedro Sánchez necessitava els vots dels independentistes per seguir a la Moncloa i que aquest era el preu a pagar per aconseguir-ho. A aquesta discordança programàtica s’han aferrat alguns dels notables contraris a l’amnistia, com Felipe González, que al·lega en la seva defensa que ell sí que és fidel al programa del partit. Aquest és el discurs que s’ha tractat de refutar aquest cap de setmana amb l’ajuda impagable de l’altre expresident socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, que va fer una defensa tancada de les bondats de "la generositat" i de "tornar a començar", que veu implícit en l’amnistia.

A falta de qualsevol tipus d’autocrítica, per exemple, per la negociació agònica amb Junts dels últims decrets, que tant inquieta els seus electors, Sánchez es va mostrar eufòric. Va sorprendre, això sí, amb l’anunci d’un "pla de xoc" per millorar el nivell educatiu, després dels mals resultats recollits a l’últim informe PISA. Cinc-cents milions en els pressupostos generals de l’Estat per reduir el nombre d’alumnes per aula, establir professors de reforç i implantar un pla de formació per al professorat. Una mesura que mira de donar resposta a una preocupació real de la societat espanyola, que observa amb inquietud com les noves generacions no arriben a l’escola als nivells desitjables en matèries com les matemàtiques o la comprensió lectora. Una decisió necessària que va en la bona direcció.