¿Hi ha a Espanya independència judicial?

El primer model –el que nega la independència judicial– és el model originari. Durant mil·lennis els jutges, allà on n’hi havia, van ser delegats de l’autoritat que representava, més o menys dictatorialment, el poble. Tot i que Roma o Grècia van conèixer diverses formes de jurat durant molt temps, no es podia parlar d’independència judicial.

Justament, en una visió popular de la justícia està basat el segon model. El nomenament de jutges, en el sistema nord-americà, se sotmet a control polític del president que els designa, així com de les cambres legislatives, que poden processar-los i cessar-los en cas de conducta inadequada. Aquest model és el que democràticament va ser el primer, i mirava de superar els antics nomenaments a càrrec del rei, substituint-los per una designació presidencial amb el control del Parlament. Derivat d’aquest sistema és el model alemany, amb una composició política molt plural de l’òrgan que nomenarà els jutges, pluralitat que mira de salvaguardar l’objectivitat de les seves designacions. Un model similar és l’anglès, ja que fins i tot sent un sistema més primitiu –les designacions estan més aviat en mans del Govern–, mira d’assegurar l’honestedat dels jutges amb l’excel·lència i pluralitat dels que componen l’òrgan que els designa. És una cosa semblant al que passa en el sistema francès, en el qual el president de la República presideix i nomena un consell de la magistratura, responsable dels nomenaments, en la composició del qual hi haurà personalitats jurídiques, no sent jutges majoritàriament, per cert. De nou, es fa dependre la independència de la influència política en els nomenaments, que reflecteixin el sentir majoritari de la població expressat a les urnes a l’elegir el president.

A Espanya s’ha produït, sigui per desconeixement, per inexperiència o per inèrcia, un sistema realment curiós. Els nomenaments més importants es fan dependre del Consell General del Poder Judicial, que té majoria de jutges i que, malgrat això, és un òrgan de forta influència política, de la qual, no obstant, es renega constantment, buscant una mena de pedra filosofal d’una independència una mica idíl·lica. No obstant, una vegada nomenats els jutges, el control de la seva activitat no depèn, com als EUA, de les cambres legislatives, sinó del mateix poder judicial que, en cas de sospita de delicte, els jutjarà. És el model de responsabilitat més difós a Europa.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Sobre el paper, el model espanyol sembla impecable, més que la resta, de fet, si no fos perquè ha generat una visió del poder judicial com a absolutament hermètic i immune davant els altres poders de l’Estat que, es digui el que es digui, ni tan sols és real. Aquesta aparent immunitat davant la resta de poders de l’Estat –una mica insòlita– amenaça de convertir-se en una mena d’impròpia fortalesa inexpugnable incontrolable per la voluntat popular, que no s’ha d’oblidar que és l’origen de tots els poders de l’Estat, també del judicial, la justícia de la qual no és l’essència de la voluntat ciutadana expressada a les lleis. La independència judicial no pot traduir-se en la creació d’un poder autàrquic incompatible amb l’essència mateixa de la democràcia, oblidant el demos. La independència, com la llei, sorgeix de la variació democràtica en la influència política establerta per les periòdiques eleccions legislatives, així com per la regularitat i transparència en les designacions perquè siguin cridats els millors juristes, i finalment per l’honestedat d’aquests últims en la seva tasca judicial.

Si falla qualsevol dels tres elements citats, el sistema col·lapsa. I només és el poble, a través del seu poder legislatiu democràticament legitimat, el que pot, i ha de, redreçar la situació. Així ho van establir els founding fathers als EUA renunciant a l’establiment d’una dictadura, a fi de crear una democràcia. I així hauríem de recordar-ho quan sorgeixen problemes.