Els papes i els inferns
Benet XVI ja es va carregar els llimbs i el d’ara imagina un espai sense habitants. Un infern sense damnificats és poc esfereïdor
Si la cosa continua al mateix ritme que ara, d’aquí no res només creuran en l’infern els lectors de Dant i els espectadors dels Pastorets que es fan per Nadal. Hem crescut entre aquestes dues referències. Per al més llegits, l’infern ha estat sempre un espai de "plors i cruixit de dents", com diu l’Evangeli segons Mateu, amb una "fornal ardent" que crema per tota l’eternitat. Dant hi descriu múltiples sofriments i Giotto els pinta, als Scrovegni, per exemple, amb tot de cossos desmembrats i imatges terrorífiques. I, després de Giotto, Hieronymous El Bosch hi acaba de ficar cullerada, amb paoroses tortures i excèntrics diables de tota mena. Per als que accedeixen amb més lleugeresa a la cultura popular, l’infern ha estat sempre una escenografia de les calderes de Pere Botero, un inframon de decorats fràgils i trampetes teatrals amb un elenc dramàtic que més aviat feia riure, de tanta grandiloqüència com volia demostrar l’abatut Llucifer davant l’Altíssim.
El cert és que les nocions de cel i d’infern han estat motiu de múltiples discrepàncies en el si de l’Església Catòlica i en el pensament dels pontífexs. En la doctrina expressada en el catecisme queda clar que si has obrat malament, quan et mors "descendeixes immediatament als inferns", però, al mateix temps, saber què passa de debò en aquesta etapa final i amb quin panorama ens trobarem quan hàgim traspassat, és un camp de mines en el qual "ni les escriptures ni la teologia ens ofereixen llum suficient per escatir una representació del Més Enllà". Això ho escrivia fa 45 anys Joan Pau II, que també ens advertia sobre "les representacions fantàstiques i arbitràries". És a dir, Dant i els Pastorets.
Ara, el papa Francesc ha dit que li agrada "pensar en un infern buit, i espero que sigui una realitat". Ha creat molt de rebombori. Benet XVI ja es va carregar els llimbs i el d’ara imagina un espai sense habitants. Un infern sense damnificats és ben poc paorós. Per al seu antecessor, l’infern existia, era etern i estava habitat, tot i que també va opinar que el purgatori no era un lloc tangible, sinó "un foc interior que purifica l’ànima del pecat". És el que opinava Joan Pau II del cel, que "no era un lloc físic entre els núvols". No s’acaben posant d’acord, al Vaticà. Potser el més poètic va ser el jove Ratzinger. L’infern és "la soledat radical, allà on no es pot escoltar cap veu, la renúncia per sempre a la comunió joiosa amb Déu". I el més intens i gore, Pau VI: "Les tenebres de la condemnació inexorable". Això sí, parlava de la Divina Comèdia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
