TV3. La teva. Segurament, el millor i pitjor lema de la història. Al seu moment, ja fa quaranta anys, el lema va funcionar a la perfecció per als catalanoparlants. A casa estàvem emocionats veient Joan Pera donant la benvinguda a una tele que parlava la nostra llengua. Després van venir altres sorpreses, que a part de la llengua, són molt nostres. La primera sèrie de ficció situada al barri de Poble Nou, l’humor tan català i provocador del gran Mikimoto, el nostre Barça amb el grandiós Quim Maria Puyal, les tardes de sofà i zero cor amb la mítica Mari Pau Huguet. Podria omplir tota la columna de programes de televisió de TV3 que han marcat història, però no tinc tot el diari per a mi.
Van passar els anys i algunes persones consideren que TV3 ja no és la seva. La polarització del món i del país ha arribat a la nostra televisió. La nostra TV3 ha evolucionat, ha mutat i ha canviat. Podríem dir que s’ha desconstruït. Alguns ja no la consideren la seva i s’estiren els cabells per no haver sigut convidats a la gala dels 40 anys. Pilar Rahola, El Tricicle o Josep Maria Mainat ho han deixat clar a les seves xarxes socials. Altres, com la Lloll o Mikimoto, no han dit ni piu, però segur que es van ennuegar al veure Buenafuente parlant en castellà amb els Estopa. Tot i que a mi em va emocionar l’arribada de TV3 a la meva terra i vaig trobar a faltar un milió de coses a la gala dels quaranta anys, reconec que em sento més a gust amb aquesta tele d’ara. Una miqueta més oberta, una miqueta més bilingüe, una miqueta menys encotillada. Hi trobo a faltar, això sí, una miqueta més de ficció. Ara mateix només tenim, en horari fix, la sèrie del migdia Com si fos ahir. La ficció és important. Diu molt de nosaltres, de la nostra cultura i de la nostra vida. Està molt bé veure El paradís de les senyores o Borgen però, què volen que els digui, hi va haver un temps en què les nostres sèries eren moltes i pioneres. Per no parlar dels llocs de treball que, com a televisió pública, hauríem d’oferir als nostres guionistes, actors i artistes, que han d’emigrar a Madrid per treballar. O espavilem o haurem de suplicar a Joel Joan que torni amb un spin off de Plats bruts.
