Editorial
L’Iran juga a prometre i no donar (per ara)
El dilema està en contenir accions que amenacen l’economia mundial i desarmar les excuses dels aiatol·làs
Des de la devastadora guerra contra l’Iraq dels anys 80, que els perses encara anomenen la Guerra Imposada, l’Iran sempre ha jugat a prometre i no donar en les seves intervencions militars. En les últimes tres dècades, Teheran ha sigut present, d’una o altra manera, en la majoria dels conflictes regionals. No obstant, en general, ha actuat a través de tercers, que se solen conèixer com a proxis, o intermediaris que permeten lluitar contra un adversari sense comprometre’s directament. És el que veiem aquests dies, amb la mobilització d’una plèiade de milícies finançades i armades pel règim iranià que s’enfronten de manera subsidiària contra els Estats Units i Israel. Amb la invasió de Gaza per part d’Israel, aquesta estratègia podria estar canviant. Els míssils llançats directament per l’Iran, en els últims dies, contra enemics reals o suposats ubicats a l’Iraq, Síria i el Pakistan podrien posar en qüestió el fonament del que ha sigut fins ara el famós Eix de la Resistència aixecat pels aiatol·làs després de la invasió nord-americana de l’Iraq.
No sabem si aquest canvi és definitiu, però si ho fos, les conseqüències serien majúscules. Que un país tan important com l’Iran decidís recolzar la seva narrativa antioccidental amb una implicació militar directa podria acabar d’encendre la vastíssima regió que va del Mediterrani fins a la frontera amb l’Índia. Malgrat haver patit severes sancions econòmiques, l’Iran compta amb gairebé cent milions d’habitants, un exèrcit de 700.000 soldats, recursos petrolífers i una excepcional centralitat geogràfica que li permet controlar passos marítims decisius per al comerç mundial i fronteres extenses. D’aquí ve el debat sobre com respondre a la creixent activitat dels seus proxis : les milícies xiïtes palestines (Hamàs i el Gihad Islàmic), libaneses (Hezbol·là), dels houthis iemenites (Ansar Allah) o dels xiïtes iraquians (Forces del Moviment Popular). El dilema està entre actuar per contenir actuacions que poden desestabilitzar l’economia mundial, com les dels houthis al mar Roig, sense tallar del tot a l’Iran la possibilitat d’exercir cert poder dissuasori a la regió. Efectivament, no hi ha res més perillós, per a un país governat per un Consell de Guardians de la Revolució amb mentalitat d’assetjats, i amb la possibilitat de tenir la bomba nuclear en quatre dies, que deixar-lo sense oxigen.
Tot i que ningú ha pogut demostrar que l’Iran estigués darrere de la decisió de Hamàs i altres grups terroristes de portar a terme la matança de més de 1.200 israelians, el 7 d’octubre passat, l’actuació desestabilitzadora de les milícies proiranianes és un fet incontrovertible. Posar-hi fi requereix una acció defensiva per protegir els interessos de la comunitat internacional al mar Roig. No obstant, també urgeix rebaixar els motius pels quals Teheran creu poder actuar al seu aire o que li donen eines per presentar-se com un paladí de tot l’islam, tot i que de vegades sigui amb pretextos, com passa amb la causa palestina. En aquest sentit, és necessari agreujar els esforços per aconseguir un alto el foc a Gaza i obrir una nova etapa al Pròxim Orient –com intenta fer la Unió Europea– que condueixi a la constitució d’un Estat palestí que pugui viure en pau i seguretat junt amb Israel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
