Orriols i l’extrema dreta catalana

El 2010, en una Catalunya preprocés, les traves de Vic a l’empadronament ja es van analitzar com una resposta a la pressió de Plataforma per Catalunya. Com tants altres partits de dretes, a Catalunya i la resta d’Europa, CiU en aquest cas va adoptar el marc mental del discurs de l’extrema dreta sobre immigració per frenar-ne l’auge. En representació institucional, és clar, perquè en discurs polític mesures com la del padró suposen un triomf en tota regla dels xenòfobs, ja que accepten diverses premisses: que no tothom té dret a la sanitat i l’educació universals, que a pobles i ciutats existeix un ells i un nosaltres, i que les institucions han de posar fre a l’accés d’ells als serveis públics, tot i que sigui a base de retorçar la llei i la lleialtat institucional.

A Ripoll, l’alcaldessa d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, no actua per frenar l’extrema dreta, perquè l’extrema dreta és ella. Independentista i nacionalista catalana, la qual cosa a molts els va causar un xoc injustificat quan va guanyar les eleccions municipals escombrant Junts. Durant els anys del procés, l’enorme influència de la CUP en l’independentisme va ocultar que hi ha un rostre xenòfob del nacionalisme català, una extrema dreta pròpia que, com a la resta d’Espanya, es concentrava en el partit majoritari de dretes i es manifestava en petites formacions locals, com Plataforma a Vic. Aquesta extrema dreta nacionalista catalana existeix, té els seus mites, el seu lèxic (ñordos, colonos) i fins i tot la seva pròpia teoria del Gran Reemplaçament, protagonitzada pels emigrants d’altres parts d’Espanya sobre els catalans autèntics. Quan el mapa polític català va implosionar, quan conceptes com la desobediència a les lleis i a les institucions en nom de la nació es van naturalitzar, quan la defensa de la nació catalana es va convertir per a molts en la justificació de gairebé tot, aquesta extrema dreta va seguir cursos similars al de la resta d’Europa i es va organitzar en noves sigles i partits. Sílvia Orriols no és una anomalia, sinó l’expressió catalana d’un concepte global.

En aquest sentit, és natural que Junts intenti apropiar-se de postulats de l’extrema dreta per evitar que li sorgeixi una competència ultra. Per això en les seves negociacions amb el Govern ha demanat les competències en immigració. "Ens juguem la nació", va justificar Jordi Turull, per dir que Catalunya ha de tenir una política integral d’immigració. O, dit d’una altra manera: la capacitat de decidir qui és benvingut i qui no. El padró de Ripoll elevat a l’enèsima potència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cal agrair a Turull la sinceritat. Aquest "ens juguem la nació" marca amb precisió les regles del joc del corrent nativista que assola Occident, dels EUA a Hongria, d’Itàlia al Regne Unit. Les fronteres, és a dir, qui és nosaltres i qui és ells, és el cor del debat. La "nació" de Turull no està formada per ciutadans amb els mateixos drets i deures, sinó per catalans definits per altres conceptes: el naixement, la cultura, l’idioma, etcètera.

En aquest sentit, és diferent de l’altre ells i el nosaltres present en la conversa política: el del 99% i l’1%, el de la "casta", la "gent" i les "elits", el de l’eix econòmic. A Espanya, Pedro Sánchez intenta portar la conversa cap a aquest eix. Tot, inclosa l’amnistia, es justifica perquè existeix un Govern progressista. Però, si amb ERC l’equilibri era possible gràcies a l’ànima d’esquerres dels republicans, amb Junts la contradicció és palmària: no és que Junts sigui independentista, és que manté una conversa diferent que el PSOE en la qual el nosaltres d’un és l’ells de l’altre.