A la casa de Truman Capote a Palamós (2)

Imagino que l’autor d’A sang freda, mentre va quedar-se en aquesta casa de Palamós, va nedar amb freqüència al mar, si no a Sanià, a les cales veïnes, a la Canyers o a l’Estreta, però em jugaria un dit que es va capbussar a l’aigua gairebé diàriament. També s’escriu amb el cos, i quan es trava, necessita una mica de moviment, distendre molles, greixar frontisses. Pressuposo en Capote un molt bon nedador.

El matí que va morir, el 25 d’agost de 1984, portava precisament un banyador de quadros, de color verd, groc, rosa i sobretot blau. Era dissabte. Es trobava a Los Angeles, al barri residencial de Bel-Air, a casa de Joanne Carson, una de les seves amigues celebrities, que solia anomenar "els meus cignes". Havien quedat a les dotze en punt del migdia per nedar tots dos junts a la piscina, i a Joanne li va estranyar que trigués tant a treure el nas: el va trobar a la seva habitació, pàl·lid, ja sense vida. El banyador de quadros i el polo beix que portava posats es van vendre en una subhasta per 6.400 dòlars cada peça de roba. També van arribar a licitar per les seves cendres –van ser sostretes en dues ocasions–, però aquesta és una altra història. Si et roben les cendres, per força et converteixes en un fantasma hiperactiu.

el molinet de sal

Avanço sobre les pedres fins a un raconet de la cala que anomeno "la banyera": tres roques d’enormitat prehistòrica envolten una ferradura d’aigua blava verda, del mateix color que l’aiguamarina de Rodoreda, l’anell que de vegades portava a la mà dreta.

Notícies relacionades

Un Sant Jordi multitudinari

La vora de la realitat

L’aigua és massa freda. Em mullo els peus i la cara. Llepo la sal dels llavis. De petita em fascinava la llegenda del capità bacallaner que havia robat, a un bruixot o al dimoni, un molinet capaç de triturar qualsevol cosa que se li demanés. El mariner es va disposar a moldre sal per a la seva pesca, però com que desconeixia les paraules màgiques per aturar l’artefacte, el vaixell es va enfonsar, ple de gom a gom, i des d’aleshores el molinet satànic continua salant el mar sense parar.

Potser Capote es va eixugar al sol com una iguana a la roca més gran del trio, observant l’horitzó i la varietat de blaus que mol el Mediterrani. Va pensar potser en Henry James, en el do de la vocació i en el fuet. El seu fantasma xiuxiueja ara que també és el diable que mou el molinet de l’escriptura. Mol-te que et mol, mol-te que et mol, mol-te que et mol. Treball i ambició.