Fabricar "de la cullera a la ciutat"

Vam viure un ridícul espantós. No teníem ni simples mascaretes per tapar-nos la boca. Va arribar la covid i ens vam quedar descol·locats. Ningú les fabricava i vam haver de suplicar-les a la Xina pagant barbaritats. I amb intermediaris sense escrúpols. Vam haver de posar-nos a improvisar per muntar respiradors perquè no sabíem fabricar-los. L’únic que vam poder produir va ser gel hidroalcohòlic, perquè encara quedava alguna cosa d’indústria perfumista i farmacèutica. Fa dècades que Espanya s’havia entregat amb plaer a no fabricar. Al "que inventin ells" d’Unamuno se sumava, ja de passada, que ens ho fabriquin i ens ho portin. Amb explotar la gallina dels ous turístics daurats en teníem prou, més fàcil i rendible. Però dependre del que es produeix fora, a més de suïcida, com s’ha vist, és més car i sobretot inacceptable des del punt de vista mediambiental. El cost de transportar qualsevol necessitat des de la quinta forca global és insuportable. Per no parlar de la falta d’independència que suposa no habitar un territori autosuficient, almenys en allò bàsic.

Des que amb Carlos Solchaga, ministre d’Indústria als vuitanta, va quallar allò que "la millor política industrial és la que no existeix", hem anat fent voltes. Una altra perla seva va ser "Espanya és el país on és més fàcil fer-se ric i en menys temps". Va ser l’època –no l’anomenem cultura, sisplau– del pelotazo. Va haver de ser un expresident de la Generalitat, José Montilla, quan va ser nomenat ministre d’Indústria el 2004, qui va advertir de l’error el seu col·lega. Però, malgrat les seves proclames reindustrialitzadores, les coses no van canviar. Va durar amb prou feines dos anys en el càrrec, igual que el seu successor Joan Clos, dos anys més sense fer-hi res. Ara és un altre ministre català, Jordi Hereu, al seu torn exalcalde de Barcelona, qui ha proclamat amb èmfasi que la seva prioritat serà la indústria i el turisme. El segon ho és des del franquisme, la novetat seria complir amb el primer. Sembla que aquesta vegada va de debò. De moment molts exministres catalans en Indústria, però sense èxit.

No es tracta, òbviament, d’una reindustrialització canònica, sinó la del segle XXI, la revolució industrial digital 3.0, la de les màquines intel·ligents 4.0, la de la intel·ligència artificial 5.0 i la que convingui. L’ésser humà, mentre ho sigui, ha d’envoltar-se d’artefactes per sobreviure i disfrutar de la vida. Cal fabricar-los, amb mètodes adequats, però sobretot pensar-los abans amb rigor. Fa anys que l’ADI-FAD, l’associació de dissenyadors industrials del FAD i el BCD reivindiquen la incorporació del disseny en les empreses com a imprescindible revulsiu postindustrial. Aquí és on podem ser competitius i eficients. Aplicant creativitat innovadora a aquests productes que necessitem i volem fabricar a prop de la forma més eficient. Amb talent –d’això anem sobrats– i una producció tecnològica puntera –pendent d’implementar–, podrem nodrir-nos de tot el que sigui necessari a preus raonables.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I el que és aplicable per fabricar una cadira o un cotxe és també vàlid per a un edifici. Una casa no és més que un objecte gran, complex, però no més que certs aparells. Però la construcció amb prou feines ha evolucionat, continuem utilitzant mitjans caducs, fins i tot romans, com el maó. La casa s’ha de reinventar com un producte industrial, prefabricat. A punt per muntar-se en poc temps, no pot ser que tardi un any i mig. I modificable, desmuntable, a més de sostenible. Avui dia, la construcció arcaica és un malbaratament responsable del 39% de les emissions de diòxid de carboni.

Walter Gropius va esbossar el concepte equiparant cosa i casa, i l’arquitecte italià Ernest Rogers va encunyar el 1946 l’eslògan "Dall cucchiaio alla città". El projectista responsable de desenvolupar diverses escales, des d’una cullereta del cafè a una ciutat, passant pel mobiliari, roba, electrodomèstics, vehicles, interiors, edificis, paisatge i urbanisme. Sens dubte, aquesta capacitat generativa convenientment fabricada, de forma pròxima i sostenible, hauria de ser la prioritat. La millor política industrial sí que existeix, és fer-la, perquè si no te la fan. I això està pendent des de fa dècades.